Pichi Choike News

M´ha semblat d´interés la presentació que el Jordi Bilbeny fa del seu nou llibre.
Encertat o no, fa entrar ganes de saber-ne més sobre la manipulació històrica castellana.

Crec també que el tema "Corona d´Aragó" ben val una reflexió, ja que als mapes mai veiem "Corona de Portugal" o "Corona de Habsburg" enlloc de Portugal o Imperi Germànic.

Sinopsi del llibre
Petit Manual de la Descoberta Catalana d'Amèrica recull seixanta textos de l'Antic Règim, en què queda ben clara la presència de Catalunya en la descoberta del Nou Món. Jordi Bilbeny comenta i interpreta aquests textos, aplegats cronològicament.
"Si ens haguéssim pres la molèstia de llegir les darreres novetats sobre la manipulació del nostre passat a mans dels censors reials en tot el que afecta la descoberta d'Amèrica, ens hauríem adonat que la història no és estàtica, sinó mòbil, mal·leable, camaleònica, interessada. Que es construeix dia a dia, generació rere generació. I que darrere d'aquesta fabricació hi ha unes clares i inexorables intencionalitats polítiques: de classe i nacionals. I ens hauríem adonat que, com que no es podia imprimir cap llibre sense que passés per les mans de la maquinària censora, els textos que ens parlen d'una descoberta catalana d'Amèrica, no els ha pogut afegir ningú, contravenint tota la legalitat impressora llavors vigent i saltant-se tots els controls reials, sinó que vénen a ser les traces que els supervisors no van ser prou diligents a esborrar, en el moment que retocaren els llibres."

A continuació us n'avançem el pròleg.

SI LA HISTÒRIA ÉS LA HISTÒRIA I ELS FETS PARLEN SOLS,POTSER QUE ENS HO TORNEM A LLEGIR I ENS HO TORNEM A PENSAR

Al 1989 em trobava als Estats Units mirant d'escriure una novel·la històrica sobre En Cristòfor Colom. Recollia informació a les infinites prestatgeries de la Biblioteca de la Universitat d'Indiana, a Bloomington. S'apropava el 1992 i estava totalment convençut que aquella data es convertiria una ocasió única per parlar dels fets, ja que l'estat espanyol i el món de la cultura en general no deixarien passar el cinquè aniversari de l'arribada d'En Colom a Amèrica. No podia badar. Jo també hi volia ser i vaig decidir aprofitar l'avinentesa per sorprendre els catalans amb una obra literària sobre la gesta descobridora.
Els fets havien de ser els de sempre -els de la història d'Espanya de tota la vida-: l'armada havia estat finançada i promoguda per Castella, Isabel la Catòlica era la gran protagonista, els mariners eren tots andalusos i havien sortit de Palos de Moguer i, per acabar, com era universalment sabut, Catalunya n'havia quedat exclosa de tot en totes, mentre Ferran el Catòlic s'ho mirava de lluny amb una cara de mumarota esfereïdora.
L'única novetat que jo hi havia d'introduir era la de pintar En Colom com a català, perquè de jovenet havia sentit dir i havia llegit alguna cosa que aventurava aquesta possibilitat. Ara, amb nova informació, estava decidit a poder-ho demostrar. Llavors va ser quan em va caure a les mans el seu Diari de Bord. Amb tantes catalanades i catalanismes com hi havia, vaig quedar convençudíssim que el Descobridor no només era català, sinó que parlava i escrivia en català i que el Diari era una traducció matussera al castellà d'uns escrits originals malèvolament esgarriats, que En Colom va redactar en la seva llengua mare.

Més endavant, i ja amb la recerca oberta, vaig llegir El Pre-descubrimiento Hispano-Catalán de América en 1477, que En Luis Ulloa -un historiador peruà que seguia el tema d'a prop- havia editat a París, al 1928. Les seves raons eren demolidores. Hi desmuntava, fal·làcia rere fal·làcia, totes les bajanades que la historiografia oficial havia anat ordint per fer-nos creure que En Colom era genovès. Vaig obrir els ulls de cop. Els ulls i la ment. No hi havia cap mena de dubte que ens trobàvem davant de dos personatges tan diferents com irreconciliables: un Colombo italià, analfabet i plebeu i un Colom català, cultíssim, noble, militar, nauta i home d'estat. Per l'Ulloa, doncs, el Descobridor només podia haver estat aquest Colom català i suggeria que s'havia d'haver tractat d'En Joan Colom, cabdill revolucionari durant la sublevació de la Generalitat contra el rei Joan II.
Aclarit això, em calia bastir-li una biografia real a fi de poder dotar el meu personatge d'uns trets històrics precisos. Calia dotar-lo d'una psicologia i d'una ideologia, sense les quals em semblava que em quedaria un protagonistam coix, guenyo i quec, com si fos extret d'un còmic barat. També em calia reconstruir la seva família i amics. Els llibres d'En Pere Català i Roca, Quatre germans Colom, el 1462, i el d'En Caius Parellada, Colom venç Colombo. La vera naturalesa catalana del Descobridor del Nou Món, em van ser d'una gran utilitat per refer tota aquesta mena de rastre personal. Però fins que la Teresa Baqué no em va fer arribar els seus apunts, intitulats "Noves dades sobre el Descobridor d'Amèrica a Catalunya (l'Herald «Paine pour Joie»)", un mecanoscrit que l'autora havia presentat al V Col·loqui d'Estudis Americans de Nordamèrica, no vaig tenir una visió plena i absolutament nova de tot plegat.

Em va costar acceptar-ho. Ja us he dit que jo volia escriure una novel·la normal, amb tots els ingredients castellans al seu lloc corresponent, i que l'únic fet convulsiu que hi pretenia encabir era un Colom català. La lectura dels apunts de la Teresa Baqué, em va dinamitar la ment, perquè ella no parlava només d'un Colom barceloní, sinó que els germans Ianyes Pinçon eren nobles portuguesos afincats arreu de Catalunya i, especialment, a Pals, a l'Empordà. I, en conseqüència, defensava que si els Ianyes eren a Pals i van participar també a la Guerra Civil catalana, a les ordres del rei Pere IV el Conestable, al costat dels Colom de Barcelona, aleshores En Colom no els podia haver anat a cercar al Palos andalús, sinó que el famós Palos de les cròniques no podia ser sinó el Pals català. I, en indefectible resolució, les tres caravel·les van haver de salpar d'aquí.

No era cap broma. El treball anava degudament documentat. Vaig resseguir, amb una mena de taquicàrdia anímica i muscular, les fonts que hi esmentava i vaig mirar d'entendre i d'explicar-me a mi mateix que aquelles notes escadusseres es podien ampliar amb nous raonaments i documentació d'època. I així va ser. Ara seria excessivament prolix refer aquell meu procés cap a la llum. Però el vaig fer i vaig tornar dels Estats Units amb una bona colla de llibretes plenes de notes, suggeriments, ressenyes i bibliografia diversa i amb unes quantes carpetes farcides de fotocòpies.

Un cop a Arenys de Mar i mentre preparava un llibre en què ho havia d'explicar tot fil per randa, perquè ja havia arraconat el projecte de novel·la, vaig adonar-me que, de tant en tant, entre llibre i llibre i d'assaig en assaig, m'havia aparegut, ja a Bloomington i ara novament, algun paràgraf d'un historiador coetani que exposava precisament els fets tal com la Teresa els havia esbossat i jo, amb els estudis i publicacions posteriors, havia ampliat i definit. Si els Ianyes eren a Catalunya i En Colom va ser un barceloní, i Palos era Pals, i els expedicionaris van ser rebuts a Barcelona multitudinàriament; si el Papa Borja va atorgar aquelles terres als reis, i el bisbe de Barcelona va fer pública la butlla de llur donació, i el nunci apostòlic era el Pare Bernat Boïl, també català, i la segona expedició es va preparar íntegrament a Barcelona, i el cap militar de la segona expedició era En Pere Margarit -un cosí d'En Colom-, llavors els catalans no tan sols no van ser exclosos de la gesta americana, ans hi van participar més activament que ningú. O, fins i tot, només ells hi van participar.

Eren aquests fets, explicats exactament així, que anava trobant com de passada a mesura que espigolava els llibres antics i els vells autors. En vaig anar prenent nota, per si mai necessitava aquella informació a fi d'avalar les meves asseveracions, quan, de sobte, al número 83 de la revista arenyenca L'Agenda, de l'octubre del 1996, hi va aparèixer un article signat per En Zenon de Pol, intitulat "El descobriment d'Amèrica".
Després de fer-hi diverses ponderacions sobre la data exacta de l'arribada d'En Colom al Nou Món, tenint en compte el canvi de calendari que va efectuar el Papa Gregori XIII, En Zenon de Pol, concloïa: "He escrit aquesta llarga història sobre les reformes del calendari, perquè celebrar el 12 d'Octubre (Dia de la Hispanitat), no coincideix exactament amb el dia del descobriment d'Amèrica. Aleshores, els qui per qualsevol motiu no volen celebrar aquesta «gesta», tranquils: que no és aquesta la data". I acte seguit, reblava: "El que és evident, però, és que Cristóbal Colón (Colom, etc.), fos genovès, mallorquí, català, fins i tot de Mataró, estava sota les ordres de la Corona de Castella. En nom d'ella va prendre possessió d'aquell immens continent. Això és un fet històric. Evidentment, molts pensareu «tant se me'n fot» (perdoneu l'expressió). Però la història és la història".

Com ja us podeu imaginar, aquell articlet i, més particularment, aquells mots em van fer reaccionar. I al número 87 de L'Agenda del febrer de l'any següent del 1997, vaig publicar un escrit, titulat "La Descoberta Catalana d'Amèrica dins les Històries Catalano-Aragoneses de l'Antic Règim", en què contestava al senyor De Pol i li exposava que la història no és una foto fixa, sinó que es va construint lentament, seguint uns interessos determinants i amb la intervenció ineludible dels censors espanyols. I a fi que ho pogués entendre amb documentació històrica, vaig construir la meva argumentació amb onze referències dels segles XV al XVIII que donaven a entendre que la descoberta d'Amèrica havia estat, en exclusiva, una gesta catalana.

Aquell article és el nucli primigeni d'aquest llibre. I vull agrair ara a En Zenon de Pol -sense cap mena d'irona, ni lectura amb segones intencions, sinó amb generositat i emoció sincera-, haver provocat amb les seves paraules la cèl·lula mare del llibre que ara mateix teniu a les mans. Perquè, és clar: de seguida em vaig adonar que hi havia més autors que continuaven afirmant-ho.

Els vaig recollir un rere l'altre: ja eren trenta els qui, fins a la primer terç del segle XVIII, exposaven els mateixos fets, amb matisos diversos i informació complementària. Assenyaladament referenciats i amb 114 notes a peu de pàgina, els vaig aplegar en un nou estudi, que el Centre d'Estudis Colombins em va editar dins la col·lecció dels seus Quaderns d'Estudis Colombins. Era el tercer opuscle i apareixia al juny del 1998. El títol va canviar una mica i es va passar a dir Notícia Històrica de la Descoberta Catalana d'Amèrica, segons les fonts catalano-aragoneses de l'Antic Règim. Mentrestant, l'article primer de L'Agenda, si bé amb certs retocs menors, va anar traient el nas en un parell més de publicacions.
Primer me'l va editar la Fina Carulla al número 57 la revista tarroginaTerra Rubra, del març-abril del 1999, i quasi a l'ensems, va aparèixer al meu segon llibre, La Descoberta Catalana d'Amèrica. Una reflexió sobre la manipulació de la Història, editat per Edicions Gargot, a Granollers, també aquell mateix abril de l'any corrent, mercès al coratge i la decisió d'En Jordi Ramos i l'Esteve Garrell, que no van voler-se quedar indiferents davant el menyspreu de revistes especialitzades i editorials solvents per les meves recerques. I van ajudar, així, juntament, amb l'edició de la Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història. La falsificaicó de la descoberta catalana d'Amèrica, tirada endavant per En Quim Cucurull i En Joan Dulsat des d'Els Llibres del Set-Ciències, d'Arenys de Mar, a difondre les meves recerques al gran públic.

Llavors, en una data imprecisa entre el 1999 -perquè del 1998 era l'opuscle editat pel Centre d'Estudis Colombins i la data més tardana que cito de l'edició d'una obra meva- i el 2003 -car serà al 2003 que apareixeria el meu següent llibre, que no ve citat a les notes- vaig imprimir per no sé quina raó el projecte de llibre que anava construint sobre la descoberta catalana d'Amèrica, segons les fonts documentals catalanes antigues, sense salvar-lo en un document específic, quan tenia 105 pàgines i 371 notes. I com si re, hi vaig anar treballant al damunt i ampliant-lo amb noves troballes fins al format que té avui dia: 345 folis i 1.201 referències bibliogràfiques. I encara hi treballo i no el donc per enllestit, perquè contínuament em van sorgint noves dades, que hi vaig incloent.

Per tant, si no hagués imprès aquell estadi del text, avui no tindríem aquesta obreta que teniu a les mans, que és com una bestreta, com un tastet del llibre definitiu, que, per la seva monumentalitat i to enciclopèdic, aneu a saber quan sortirà. M'hi ha empès a fer-ho -ho vull dir-, l'amic Roger Bouza, convençut com estava que no podia deixar passar aquest Sant Jordi sense publicar, baldament fos un petit opuscle, insignificant, o unes notes de recerca. "Ara que ja hem aconseguit un públic fidel i un cert ressò mediàtic -em deia-, no podem adormir-ho. No podem deixar passar un any sense treure un nou estudi i fer bullir l'olla".
I així ho faig. Convençut que aquest llibre no deixarà indiferent a ningú. No pas pel meu pensament, ni pels meus raonaments, que he mirat tant com m'ha estat possible que no hi fossin, sinó pel pes mateix, per la força bruta dels fets que exposen els historiadors i cronistes que cito i que constitueixen la visió més propera i verídica del que deuria haver passat realment, abans que el ribot dels censors i la seva harmonització castellanista ens fessin beure a galet.

Si us he de ser franc, he fet alguns canvis, al títol i en alguns aspectes del text, sobretot després d'haver llegit el llibre La Monarquia Catalana Medieval. El Regne de Catalunya, d'En Caius Parellada, en què, amb les seves paraules, "ens proposem no altre que rebatre fins a esmicolar-lo i destruir-lo de dalt a baix, el mite -o més ben dit, la gran mentida històrica- que constitueix l'expressió de «Corona d'Aragó»".
Amb aquest fi, escriu que "fer servir el mot corona per significar una nació o un conjunt de països és una enormitat que ni la realitat política ni la història consenten, ni la historiografia té cap dret a imposar". En Parellada, és conscient que "Catalunya pràcticament va desaparèixer de la història, i una de les causes més determinants n'ha estat la denominació falsa i ultratjosa aplicada a la construcció estatal catalana". I rubrica: "No ens hem pas d'enganyar: la «Corona d'Aragó», aquest regne, aplec de regnes sense nom, no es pot entendre tal com comunament s'exposa i s'ha exposat per la historiografia corrent, perquè la història de l'organisme polític i de la nació que hom designa amb la dita expressió, no és pas la història d'Aragó, sinó la de Catalunya. I bandejant aquesta, no hi ha manera humana d'explicar-la ni d'aclarir els misteris de la seva història".

Per aquesta raó, doncs, he canviat el títol primitiu que feia referència a les fonts documentals "catalano-aragoneses", per fonts documentals "catalanes". I, tot sovint, on havia escrit "Corona d'Aragó" o "Corona catalano-aragonesa" ara parlo obertament de Nació Catalana. Els espanyolistes estaran també contents, perquè, segons ells, no tenim cap dret de parlar de res sota la denominació "catalano-aragonesa". Aquí ho he deixat de fer definitivament.

També he traduït la majoria de llibres i manuscrits, llevat dels que venien escrits ja en català, perquè, sabedor com sóc que la gran majoria de manuscrits catalans duts a impremta acostumaven a sortir estampats en llengua castellana, els he volgut restituir, d'alguna manera, i salvant totes les salvetats possibles, la llengua original. No sóc fetitxista. Ja sé que en castellà "sonarien millor" o, com se m'ha dit i repetit, "donarien una gran versemblança d'autenticitat històrica". Estem massa avesats a la ficció i atrapats al parany que una traducció per raons polítiques al castellà, vesteix. No és així. Perquè una gran part dels textos que aquí reprodueixo es van escriure en català per autors catalans, però es van fer traduir sense escrúpols, seguint aquesta tendència tan universal i libèrrima de Castella a l'etnocidi. Amb llengua inclosa. N'hi ha tants i tants exemples, tan evidents, contrastats i demolidors, que ho deixaré per un llibre a part.

El llibretó que guardava i que ara s'edita, tenia una petita introducció, a guisa de pròleg, que intentava reflexionar sobre el sentit dels textos que hi reproduïa, majorment, perquè, com deia En Zenon de Pol, "la història és la història". Llavors, si la història era la història, el recull de tots aquests autors antics, també era història. També era la nostra història. I aquests autors, amb llurs històries, deixaven ben clar, d'una vegada per totes, que la descoberta d'Amèrica va ser una gesta cent per cent catalana. He suprimit el pròleg. Em sembla un mica esbravat. Però, com a document d'aquella meva primera intenció explicativa, l'he volgutperdonar. I, com que el que us estic dient, ja és, per ell mateix, un pròleg, us l'incloc, doncs, aquí. Feia:

"Sota cap concepte no hauríem de voler veure la història com una fotografia: fixada per sempre més amb les mateixes imatges, sense la més mínima capacitat interpretativa que les pogués fer variar i, fins i tot, alterar. Seguint aquest criteri no podríem trobar mai dues versions antagòniques d'un sol fet. I així -per posarun exemple sobre fets històrics recents-, En Franco hauria de ser per tothom el salvador d'Espanya, el restaurador de la pau, l'home més íntegre i net del nostre passat més recent.
Si això fos cert, ¿com podríem explicar els seus múltiples crims -àdhuc en temps de pau- i el terrible genocidi perpetrat contra Catalunya ila cultura catalana? Per quina versió ens decantaríem? Però, si bé un crim i una dictadura poden tenir dues versions -la refractària i la justificadora-, el fet en si que En Franco governà Espanya és inequívoc i inqüestionable.
I si mai ens trobéssim algun text escrit que expliqués que fou president de la República Francesa, hauríem immediatament de dubtar de la seva veracitat. I això, consegüentment, és el que passa amb En Colom: podem qüestionar la qualitat ètica de la conquesta, podem sentir-nos ofesos pel tracte que es donà als indis i pel seu extermini. Però En Colom no pot ser italià i català alhora. I Amèrica no pot ser descoberta exclusivament per Castella -com relaten força cròniques coetànies- i únicament per Catalunya, com diuen algunes altres i deixen entreveure moltes més.

"Si ens haguéssim pres la molèstia de llegir les darreres novetats sobre la manipulació del nostre passat a mans dels censors reials en tot el que afecta la descoberta d'Amèrica, ens hauríem adonat que la història no és estàtica, sinó mòbil, mal·leable, camaleònica, interessada. Que es construeix dia a dia, generació rere generació. I que darrere d'aquesta fabricació hi ha unes clares i inexorables intencionalitats polítiques: de classe i nacionals. I ens hauríem adonat que, com que no es podia imprimir cap llibre sense que passés per les mans de la maquinària censora, els textos que ens parlen d'una descoberta catalana d'Amèrica, no els ha pogut afegir ningú, contravenint tota la legalitat impressora llavors vigent i saltant-se tots els controls reials, sinó que vénen a ser les traces que els supervisors no van ser prou diligents a esborrar, en el moment que retocaren els llibres.

"D'altra banda, i de la mateixa manera que a cap crònica de Castella no se'ns parla de la conquesta de Mallorca feta pels castellans -perquè això hauria suposat, a més d'una mentida evident, un desprestigi intel·lectual de l'historiador-, tampoc, per idèntiques raons, cap crònica catalano-aragonesa no hauria d'haver parlat mai de la descoberta catalana d'Amèrica, sobretot tenint en compte la seva transcendència universal. Però no fou així: hi ha infinitud de textos que fan d'aquest fet mariner una gesta únicament catalana".

Són els que vénen tot seguit.

Jordi Bilbeny

El Barracar,
Arenys de Munt, 23 de març del 2011