La Descoberta Catalana d'Amèrica

M´ha semblat d´interés la presentació que el Jordi Bilbeny fa del seu nou llibre.
Encertat o no, fa entrar ganes de saber-ne més sobre la manipulació històrica castellana.

Crec també que el tema "Corona d´Aragó" ben val una reflexió, ja que als mapes mai veiem "Corona de Portugal" o "Corona de Habsburg" enlloc de Portugal o Imperi Germànic.

---

Sinopsi del llibre Petit Manual de la Descoberta Catalana d'Amèrica recull seixanta textos de l'Antic Règim, en què queda ben clara la presència de Catalunya en la descoberta del Nou Món. Jordi Bilbeny comenta i interpreta aquests textos, aplegats cronològicament. "Si ens haguéssim pres la molèstia de llegir les darreres novetats sobre la manipulació del nostre passat a mans dels censors reials en tot el que afecta la descoberta d'Amèrica, ens hauríem adonat que la història no és estàtica, sinó mòbil, mal·leable, camaleònica, interessada. Que es construeix dia a dia, generació rere generació. I que darrere d'aquesta fabricació hi ha unes clares i inexorables intencionalitats polítiques: de classe i nacionals. I ens hauríem adonat que, com que no es podia imprimir cap llibre sense que passés per les mans de la maquinària censora, els textos que ens parlen d'una descoberta catalana d'Amèrica, no els ha pogut afegir ningú, contravenint tota la legalitat impressora llavors vigent i saltant-se tots els controls reials, sinó que vénen a ser les traces que els supervisors no van ser prou diligents a esborrar, en el moment que retocaren els llibres." A continuació us n'avançem el pròleg. SI LA HISTÒRIA ÉS LA HISTÒRIA I ELS FETS PARLEN SOLS,POTSER QUE ENS HO TORNEM A LLEGIR I ENS HO TORNEM A PENSAR Al 1989 em trobava als Estats Units mirant d'escriure una novel·la històrica sobre En Cristòfor Colom. Recollia informació a les infinites prestatgeries de la Biblioteca de la Universitat d'Indiana, a Bloomington. S'apropava el 1992 i estava totalment convençut que aquella data es convertiria una ocasió única per parlar dels fets, ja que l'estat espanyol i el món de la cultura en general no deixarien passar el cinquè aniversari de l'arribada d'En Colom a Amèrica. No podia badar. Jo també hi volia ser i vaig decidir aprofitar l'avinentesa per sorprendre els catalans amb una obra literària sobre la gesta descobridora. Els fets havien de ser els de sempre -els de la història d'Espanya de tota la vida-: l'armada havia estat finançada i promoguda per Castella, Isabel la Catòlica era la gran protagonista, els mariners eren tots andalusos i havien sortit de Palos de Moguer i, per acabar, com era universalment sabut, Catalunya n'havia quedat exclosa de tot en totes, mentre Ferran el Catòlic s'ho mirava de lluny amb una cara de mumarota esfereïdora. L'única novetat que jo hi havia d'introduir era la de pintar En Colom com a català, perquè de jovenet havia sentit dir i havia llegit alguna cosa que aventurava aquesta possibilitat. Ara, amb nova informació, estava decidit a poder-ho demostrar. Llavors va ser quan em va caure a les mans el seu Diari de Bord. Amb tantes catalanades i catalanismes com hi havia, vaig quedar convençudíssim que el Descobridor no només era català, sinó que parlava i escrivia en català i que el Diari era una traducció matussera al castellà d'uns escrits originals malèvolament esgarriats, que En Colom va redactar en la seva llengua mare. Més endavant, i ja amb la recerca oberta, vaig llegir El Pre-descubrimiento Hispano-Catalán de América en 1477, que En Luis Ulloa -un historiador peruà que seguia el tema d'a prop- havia editat a París, al 1928. Les seves raons eren demolidores. Hi desmuntava, fal·làcia rere fal·làcia, totes les bajanades que la historiografia oficial havia anat ordint per fer-nos creure que En Colom era genovès. Vaig obrir els ulls de cop. Els ulls i la ment. No hi havia cap mena de dubte que ens trobàvem davant de dos personatges tan diferents com irreconciliables: un Colombo italià, analfabet i plebeu i un Colom català, cultíssim, noble, militar, nauta i home d'estat. Per l'Ulloa, doncs, el Descobridor només podia haver estat aquest Colom català i suggeria que s'havia d'haver tractat d'En Joan Colom, cabdill revolucionari durant la sublevació de la Generalitat contra el rei Joan II. Aclarit això, em calia bastir-li una biografia real a fi de poder dotar el meu personatge d'uns trets històrics precisos. Calia dotar-lo d'una psicologia i d'una ideologia, sense les quals em semblava que em quedaria un protagonistam coix, guenyo i quec, com si fos extret d'un còmic barat. També em calia reconstruir la seva família i amics. Els llibres d'En Pere Català i Roca, Quatre germans Colom, el 1462, i el d'En Caius Parellada, Colom venç Colombo. La vera naturalesa catalana del Descobridor del Nou Món, em van ser d'una gran utilitat per refer tota aquesta mena de rastre personal. Però fins que la Teresa Baqué no em va fer arribar els seus apunts, intitulats "Noves dades sobre el Descobridor d'Amèrica a Catalunya (l'Herald «Paine pour Joie»)", un mecanoscrit que l'autora havia presentat al V Col·loqui d'Estudis Americans de Nordamèrica, no vaig tenir una visió plena i absolutament nova de tot plegat. Em va costar acceptar-ho. Ja us he dit que jo volia escriure una novel·la normal, amb tots els ingredients castellans al seu lloc corresponent, i que l'únic fet convulsiu que hi pretenia encabir era un Colom català. La lectura dels apunts de la Teresa Baqué, em va dinamitar la ment, perquè ella no parlava només d'un Colom barceloní, sinó que els germans Ianyes Pinçon eren nobles portuguesos afincats arreu de Catalunya i, especialment, a Pals, a l'Empordà. I, en conseqüència, defensava que si els Ianyes eren a Pals i van participar també a la Guerra Civil catalana, a les ordres del rei Pere IV el Conestable, al costat dels Colom de Barcelona, aleshores En Colom no els podia haver anat a cercar al Palos andalús, sinó que el famós Palos de les cròniques no podia ser sinó el Pals català. I, en indefectible resolució, les tres caravel·les van haver de salpar d'aquí. No era cap broma. El treball anava degudament documentat. Vaig resseguir, amb una mena de taquicàrdia anímica i muscular, les fonts que hi esmentava i vaig mirar d'entendre i d'explicar-me a mi mateix que aquelles notes escadusseres es podien ampliar amb nous raonaments i documentació d'època. I així va ser. Ara seria excessivament prolix refer aquell meu procés cap a la llum. Però el vaig fer i vaig tornar dels Estats Units amb una bona colla de llibretes plenes de notes, suggeriments, ressenyes i bibliografia diversa i amb unes quantes carpetes farcides de fotocòpies. Un cop a Arenys de Mar i mentre preparava un llibre en què ho havia d'explicar tot fil per randa, perquè ja havia arraconat el projecte de novel·la, vaig adonar-me que, de tant en tant, entre llibre i llibre i d'assaig en assaig, m'havia aparegut, ja a Bloomington i ara novament, algun paràgraf d'un historiador coetani que exposava precisament els fets tal com la Teresa els havia esbossat i jo, amb els estudis i publicacions posteriors, havia ampliat i definit. Si els Ianyes eren a Catalunya i En Colom va ser un barceloní, i Palos era Pals, i els expedicionaris van ser rebuts a Barcelona multitudinàriament; si el Papa Borja va atorgar aquelles terres als reis, i el bisbe de Barcelona va fer pública la butlla de llur donació, i el nunci apostòlic era el Pare Bernat Boïl, també català, i la segona expedició es va preparar íntegrament a Barcelona, i el cap militar de la segona expedició era En Pere Margarit -un cosí d'En Colom-, llavors els catalans no tan sols no van ser exclosos de la gesta americana, ans hi van participar més activament que ningú. O, fins i tot, només ells hi van participar. Eren aquests fets, explicats exactament així, que anava trobant com de passada a mesura que espigolava els llibres antics i els vells autors. En vaig anar prenent nota, per si mai necessitava aquella informació a fi d'avalar les meves asseveracions, quan, de sobte, al número 83 de la revista arenyenca L'Agenda, de l'octubre del 1996, hi va aparèixer un article signat per En Zenon de Pol, intitulat "El descobriment d'Amèrica". Després de fer-hi diverses ponderacions sobre la data exacta de l'arribada d'En Colom al Nou Món, tenint en compte el canvi de calendari que va efectuar el Papa Gregori XIII, En Zenon de Pol, concloïa: "He escrit aquesta llarga història sobre les reformes del calendari, perquè celebrar el 12 d'Octubre (Dia de la Hispanitat), no coincideix exactament amb el dia del descobriment d'Amèrica. Aleshores, els qui per qualsevol motiu no volen celebrar aquesta «gesta», tranquils: que no és aquesta la data". I acte seguit, reblava: "El que és evident, però, és que Cristóbal Colón (Colom, etc.), fos genovès, mallorquí, català, fins i tot de Mataró, estava sota les ordres de la Corona de Castella. En nom d'ella va prendre possessió d'aquell immens continent. Això és un fet històric. Evidentment, molts pensareu «tant se me'n fot» (perdoneu l'expressió). Però la història és la història". Com ja us podeu imaginar, aquell articlet i, més particularment, aquells mots em van fer reaccionar. I al número 87 de L'Agenda del febrer de l'any següent del 1997, vaig publicar un escrit, titulat "La Descoberta Catalana d'Amèrica dins les Històries Catalano-Aragoneses de l'Antic Règim", en què contestava al senyor De Pol i li exposava que la història no és una foto fixa, sinó que es va construint lentament, seguint uns interessos determinants i amb la intervenció ineludible dels censors espanyols. I a fi que ho pogués entendre amb documentació històrica, vaig construir la meva argumentació amb onze referències dels segles XV al XVIII que donaven a entendre que la descoberta d'Amèrica havia estat, en exclusiva, una gesta catalana. Aquell article és el nucli primigeni d'aquest llibre. I vull agrair ara a En Zenon de Pol -sense cap mena d'irona, ni lectura amb segones intencions, sinó amb generositat i emoció sincera-, haver provocat amb les seves paraules la cèl·lula mare del llibre que ara mateix teniu a les mans. Perquè, és clar: de seguida em vaig adonar que hi havia més autors que continuaven afirmant-ho. Els vaig recollir un rere l'altre: ja eren trenta els qui, fins a la primer terç del segle XVIII, exposaven els mateixos fets, amb matisos diversos i informació complementària. Assenyaladament referenciats i amb 114 notes a peu de pàgina, els vaig aplegar en un nou estudi, que el Centre d'Estudis Colombins em va editar dins la col·lecció dels seus Quaderns d'Estudis Colombins. Era el tercer opuscle i apareixia al juny del 1998. El títol va canviar una mica i es va passar a dir Notícia Històrica de la Descoberta Catalana d'Amèrica, segons les fonts catalano-aragoneses de l'Antic Règim. Mentrestant, l'article primer de L'Agenda, si bé amb certs retocs menors, va anar traient el nas en un parell més de publicacions. Primer me'l va editar la Fina Carulla al número 57 la revista tarroginaTerra Rubra, del març-abril del 1999, i quasi a l'ensems, va aparèixer al meu segon llibre, La Descoberta Catalana d'Amèrica. Una reflexió sobre la manipulació de la Història, editat per Edicions Gargot, a Granollers, també aquell mateix abril de l'any corrent, mercès al coratge i la decisió d'En Jordi Ramos i l'Esteve Garrell, que no van voler-se quedar indiferents davant el menyspreu de revistes especialitzades i editorials solvents per les meves recerques. I van ajudar, així, juntament, amb l'edició de la Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història. La falsificaicó de la descoberta catalana d'Amèrica, tirada endavant per En Quim Cucurull i En Joan Dulsat des d'Els Llibres del Set-Ciències, d'Arenys de Mar, a difondre les meves recerques al gran públic. Llavors, en una data imprecisa entre el 1999 -perquè del 1998 era l'opuscle editat pel Centre d'Estudis Colombins i la data més tardana que cito de l'edició d'una obra meva- i el 2003 -car serà al 2003 que apareixeria el meu següent llibre, que no ve citat a les notes- vaig imprimir per no sé quina raó el projecte de llibre que anava construint sobre la descoberta catalana d'Amèrica, segons les fonts documentals catalanes antigues, sense salvar-lo en un document específic, quan tenia 105 pàgines i 371 notes. I com si re, hi vaig anar treballant al damunt i ampliant-lo amb noves troballes fins al format que té avui dia: 345 folis i 1.201 referències bibliogràfiques. I encara hi treballo i no el donc per enllestit, perquè contínuament em van sorgint noves dades, que hi vaig incloent. Per tant, si no hagués imprès aquell estadi del text, avui no tindríem aquesta obreta que teniu a les mans, que és com una bestreta, com un tastet del llibre definitiu, que, per la seva monumentalitat i to enciclopèdic, aneu a saber quan sortirà. M'hi ha empès a fer-ho -ho vull dir-, l'amic Roger Bouza, convençut com estava que no podia deixar passar aquest Sant Jordi sense publicar, baldament fos un petit opuscle, insignificant, o unes notes de recerca. "Ara que ja hem aconseguit un públic fidel i un cert ressò mediàtic -em deia-, no podem adormir-ho. No podem deixar passar un any sense treure un nou estudi i fer bullir l'olla". I així ho faig. Convençut que aquest llibre no deixarà indiferent a ningú. No pas pel meu pensament, ni pels meus raonaments, que he mirat tant com m'ha estat possible que no hi fossin, sinó pel pes mateix, per la força bruta dels fets que exposen els historiadors i cronistes que cito i que constitueixen la visió més propera i verídica del que deuria haver passat realment, abans que el ribot dels censors i la seva harmonització castellanista ens fessin beure a galet. Si us he de ser franc, he fet alguns canvis, al títol i en alguns aspectes del text, sobretot després d'haver llegit el llibre La Monarquia Catalana Medieval. El Regne de Catalunya, d'En Caius Parellada, en què, amb les seves paraules, "ens proposem no altre que rebatre fins a esmicolar-lo i destruir-lo de dalt a baix, el mite -o més ben dit, la gran mentida històrica- que constitueix l'expressió de «Corona d'Aragó»". Amb aquest fi, escriu que "fer servir el mot corona per significar una nació o un conjunt de països és una enormitat que ni la realitat política ni la història consenten, ni la historiografia té cap dret a imposar". En Parellada, és conscient que "Catalunya pràcticament va desaparèixer de la història, i una de les causes més determinants n'ha estat la denominació falsa i ultratjosa aplicada a la construcció estatal catalana". I rubrica: "No ens hem pas d'enganyar: la «Corona d'Aragó», aquest regne, aplec de regnes sense nom, no es pot entendre tal com comunament s'exposa i s'ha exposat per la historiografia corrent, perquè la història de l'organisme polític i de la nació que hom designa amb la dita expressió, no és pas la història d'Aragó, sinó la de Catalunya. I bandejant aquesta, no hi ha manera humana d'explicar-la ni d'aclarir els misteris de la seva història". Per aquesta raó, doncs, he canviat el títol primitiu que feia referència a les fonts documentals "catalano-aragoneses", per fonts documentals "catalanes". I, tot sovint, on havia escrit "Corona d'Aragó" o "Corona catalano-aragonesa" ara parlo obertament de Nació Catalana. Els espanyolistes estaran també contents, perquè, segons ells, no tenim cap dret de parlar de res sota la denominació "catalano-aragonesa". Aquí ho he deixat de fer definitivament. També he traduït la majoria de llibres i manuscrits, llevat dels que venien escrits ja en català, perquè, sabedor com sóc que la gran majoria de manuscrits catalans duts a impremta acostumaven a sortir estampats en llengua castellana, els he volgut restituir, d'alguna manera, i salvant totes les salvetats possibles, la llengua original. No sóc fetitxista. Ja sé que en castellà "sonarien millor" o, com se m'ha dit i repetit, "donarien una gran versemblança d'autenticitat històrica". Estem massa avesats a la ficció i atrapats al parany que una traducció per raons polítiques al castellà, vesteix. No és així. Perquè una gran part dels textos que aquí reprodueixo es van escriure en català per autors catalans, però es van fer traduir sense escrúpols, seguint aquesta tendència tan universal i libèrrima de Castella a l'etnocidi. Amb llengua inclosa. N'hi ha tants i tants exemples, tan evidents, contrastats i demolidors, que ho deixaré per un llibre a part. El llibretó que guardava i que ara s'edita, tenia una petita introducció, a guisa de pròleg, que intentava reflexionar sobre el sentit dels textos que hi reproduïa, majorment, perquè, com deia En Zenon de Pol, "la història és la història". Llavors, si la història era la història, el recull de tots aquests autors antics, també era història. També era la nostra història. I aquests autors, amb llurs històries, deixaven ben clar, d'una vegada per totes, que la descoberta d'Amèrica va ser una gesta cent per cent catalana. He suprimit el pròleg. Em sembla un mica esbravat. Però, com a document d'aquella meva primera intenció explicativa, l'he volgutperdonar. I, com que el que us estic dient, ja és, per ell mateix, un pròleg, us l'incloc, doncs, aquí. Feia: "Sota cap concepte no hauríem de voler veure la història com una fotografia: fixada per sempre més amb les mateixes imatges, sense la més mínima capacitat interpretativa que les pogués fer variar i, fins i tot, alterar. Seguint aquest criteri no podríem trobar mai dues versions antagòniques d'un sol fet. I així -per posarun exemple sobre fets històrics recents-, En Franco hauria de ser per tothom el salvador d'Espanya, el restaurador de la pau, l'home més íntegre i net del nostre passat més recent. Si això fos cert, ¿com podríem explicar els seus múltiples crims -àdhuc en temps de pau- i el terrible genocidi perpetrat contra Catalunya ila cultura catalana? Per quina versió ens decantaríem? Però, si bé un crim i una dictadura poden tenir dues versions -la refractària i la justificadora-, el fet en si que En Franco governà Espanya és inequívoc i inqüestionable. I si mai ens trobéssim algun text escrit que expliqués que fou president de la República Francesa, hauríem immediatament de dubtar de la seva veracitat. I això, consegüentment, és el que passa amb En Colom: podem qüestionar la qualitat ètica de la conquesta, podem sentir-nos ofesos pel tracte que es donà als indis i pel seu extermini. Però En Colom no pot ser italià i català alhora. I Amèrica no pot ser descoberta exclusivament per Castella -com relaten força cròniques coetànies- i únicament per Catalunya, com diuen algunes altres i deixen entreveure moltes més. "Si ens haguéssim pres la molèstia de llegir les darreres novetats sobre la manipulació del nostre passat a mans dels censors reials en tot el que afecta la descoberta d'Amèrica, ens hauríem adonat que la història no és estàtica, sinó mòbil, mal·leable, camaleònica, interessada. Que es construeix dia a dia, generació rere generació. I que darrere d'aquesta fabricació hi ha unes clares i inexorables intencionalitats polítiques: de classe i nacionals. I ens hauríem adonat que, com que no es podia imprimir cap llibre sense que passés per les mans de la maquinària censora, els textos que ens parlen d'una descoberta catalana d'Amèrica, no els ha pogut afegir ningú, contravenint tota la legalitat impressora llavors vigent i saltant-se tots els controls reials, sinó que vénen a ser les traces que els supervisors no van ser prou diligents a esborrar, en el moment que retocaren els llibres. "D'altra banda, i de la mateixa manera que a cap crònica de Castella no se'ns parla de la conquesta de Mallorca feta pels castellans -perquè això hauria suposat, a més d'una mentida evident, un desprestigi intel·lectual de l'historiador-, tampoc, per idèntiques raons, cap crònica catalano-aragonesa no hauria d'haver parlat mai de la descoberta catalana d'Amèrica, sobretot tenint en compte la seva transcendència universal. Però no fou així: hi ha infinitud de textos que fan d'aquest fet mariner una gesta únicament catalana". Són els que vénen tot seguit. Jordi Bilbeny El Barracar, Arenys de Munt, 23 de març del 2011

BREU CRÒNICA D´UN PARTIT HISTÒRIC : USAP 29 - TOLÓ 25

Hola amics i amigues !

9 d´abril del 2011 :  57.000 persones a un partit de rugbi a BCN.

Que vol dir juntar 57.000 persones al rugbi amb 50.000 seguidors d´un mateix equip?

 Doncs una cosa que no havia passat mai al món.

El rècord als PPCC era de 21.000, també a Montjuïc amb un partit Catalunya contra la Rep. Txeca, i a continuació amb l´altre equip de Perpinyà, els Dragons Catalans , de rugbi a XIII, contra el Warrington Wolves anglès.
A l´estadi de la USAP hi caben 15.000 i s´ha d´ampliar perque sempre està ple. La Santboiana té apenes uns 3000 seients entre tribuna i balconada.

El que jo no sabia és que estàvem fent un rècord europeu : el partit amb més gent de l´història de la Copa d´Europa !

...i també mundial : Cert que al 6 nacions va molta gent a veure les seleccions nacionals, però quin club de rugbi al món ha juntat mai 50.000 seguidors al mateix estadi ?



Aqui teniu el meu recull de fotos del partit històric, ordenades cronològicament i amb comentaris que envio apart, per ordre de foto.

Són les fotos que mai veureu als diaris del GRUPO ZETA, l´ SPORT o El Periodico, senzillament perque no van parlar del partit, contrariament a la resta de diaris catalans que van treure en portada aquesta jornada històrica tant dissabte com diumenge. En el cas del diari Sport, sembla mentida: cap dia, ni una nota breu...res. No va existir mai.

 Tanta por fan 50.000 catalans a un estadi ?  Massa senyeres i estelades per l´estòmac d´alguns directors de mitjans?  No volen que algú "descobreixi" els catalans del Nord ?
Potser la resposta la trobeu en el maltracte al rugbi que practica el govern del PSC-ICV sota l´alcalde Hereu : "mantenint" camps sense gespa, enviant policia per impedir els tercers temps, la ignorància més absoluta de com funciona aquest esport i la seva afició...
Al minut 10 de partit els espectadors vam treure una targeta roja a l´ajuntament de BCN. Es va poder veure a tot Europa.

Tant de bo que us agradin les fotos.
Evidentment he censurat les ultimes fotos meves i de la meva noia on sortíem...com ho diria...massa eufòrics.

A veure si us agraden.

1. La festa previa al partit ( i les noietes del Rosselló,mmmmm )
 

2. Fins i tot van venir els teletubbies

3. Però el convidat de luxe va ser el Rei en Jaume I el Conqueridor

4. La cervesa és diurètica i el Rei es humà, comparteix lavabo amb els plebeus

5. Apareix una samarreta gegant de la USAP

6. 50.000 catalans cantant "L´Estaca", amb el propi Lluis Llach a la gespa

7. Quin ambientàs ! ( hem fet un assaig )

8. Hem guanyat !!!

9. Torna "L´estaca" per celebrar el triomf

10. Montjuïc vestit de color sang i or

11. Els vencedors arriben al passadís d´honor

12. La gent baixa de l´estadi al concert d´Els Pets

13. Avui sí que fa BON DIA

14. Devant les columnes amb uns amics bascos seguidors del Biarritz

Collons, quin dia !!!  Que divertit pot resultar fer història.

Franco, Spain and the Catalan Rugby

Major European rugby event to be held on April 9th at Barcelona’s Olympic Stadium – and an occasion to denounce a dictator’s wanton act of exclusion

A sold-out crowd of 55,000 is expected at Barcelona's Olympic Stadium on April 9th for the Heineken Cup quarterfinals match between the 2008-2009 French champions, Perpignan's USAP, and Rugby Club Toulonnais.

This major sporting event will be held for the first time outside of France as a result of a collaboration agreement signed last January between USAP and the city's soccer giant Barça. Rugby is extremely popular in the Catalan area of France, and giving the public in Barcelona a chance to watch Perpignan's powerhouse will certainly contribute to the promotion of what is still a minority sport south of the border.

This will also be an occasion to support Catalan rugby's demand of official international recognition. In fact, the Catalan Rugby Federation was one of the 13 founding members of the European Rugby Association (FIRA), established in Paris in 1934. In 1941, however, General Franco's dictatorship dissolved all independent sports associations and in 1945 all sports activities, incuding international representation, were put under the authority of a centralized government department.

All efforts made since then by the Catalan Federation to regain its rightful status as a full member of the European Association have failed, including a case brought before the French courts in 2006 and dismissed on appeal in 2010. During the proceedings, lawyers representing the Spanish Federation had no qualms about invoking the laws passed under the dictatorship - and never repealed to this day - to justify the Catalans' continued exclusion.

In 1992 Barcelona's Olympic Stadium was officially named after former Catalan President Lluís Companys, who was arrested while in exile in France in 1940 and handed over to the Francoist police by the Gestapo. After a summary court martial, he was executed by a firing squad in Montjuïc castle. To this day, every Spanish government has refused to nullify that illegitimate death sentence or even to apologize for what can only be described as a state crime.

More information about the match, the stadium, USAP, Catalan rugby and the effects of the 1939-1975 dictatorship that can still be felt in Spanish society can be found at:

http://fr.usap.fr/
http://www.stadiumguide.com/montjuic.htm
http://www.seleccions.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=11884
http://www.guardian.co.uk/world/2011/mar/28/spain-lingering-legacy-franco?INTCMP=SRCH

Els pro-Gadafi: antisemites i amics dels dictadors ?

Cada cop em sorpren més la gent tronada que justifica qualsevol dictador o genocida sempre que sigui anti-occidental. Sovint recolzen regims feixistes com la teocràcia d´Iran i mostren un odi malaltís envers els jueus, envers TOTS els jueus, visquin al país que visquin, siguin sionistes, ateus, d´esquerres o de dretes.

I creuen que les seves bestieses són d´esquerres, naturalment, encara que diguin el mateix que els neonazis sobre alguns temes.

Ara veig molta gent ( i ben friki ) RECOLZANT  GADAFI, diria que gent que va pel món molt perduda.
I molt ignorant, com he pogut conprovar llegint alguns articles i blocades que m´han deixat amb la boca oberta.
Posaré només dos exemples, el 1r de Rosa Regàs, aparegut al diari ARA el 30-3-11 i l´altre a diversos llocs d´internet  on presenten la senyora Massanet com a "la veritat del que passa a Líbia".

Algú hauria de donar classes de geografia a la Rosa Regàs, que intentant justificar els seus arguments pro-Gadafi no sap que hi ha petroli a Bahrein, sembla no haber seguit els esdeveniments dia per dia i no diu res sobre com hauria salvat la vida dels rebels sense l´atac internacional.
Tan difícil és documentar-se abans de publicar en un diari important ?

O la Leonor Massanet, que sembla viure a Mallorca però parla com si estigués a la línia del front colze a colze amb el dictador que tant s´estima, que per rebatir les "mentides occidentals" repeteix com un lloro la propaganda de la tele oficial líbia i creu que el llac Victòria està dominat per França,entre moltes altres "perles".

Una cosa és que les Nacions Unides puguin actuar segons determinats interessos, o descobrir que els mitjans estan ben manipulats, que ho estan,  i una altra és justificar tirans i personatges lamentables guiats de manera estúpida per un antiamericanisme passat de rosca.
Sembla que alguns s´hagin quedat congelats al temps de la guerra freda, a favor d´una URSS que ja no existeix ( tindrien el retrat de Stalin al menjador ? ) i no hagin vist els canvis que ha fet el planeta, amb una Xina que ja el domina, seguida de l´India, Rússia i Brasil, tots païssos capitalistes i ben capitalistes, i en el cas de la Xina, a sobre una dictadura molt sinistra.

A continuació veureu un article d´un jueu venezolà anti-chavista que , malgrat la seva retòrica contra el president Chávez, m´ha semblat interessant de llegir.
El vaig descobrir mentre buscava les declaracions del fill de l´embaixador venezolà a Líbia on negava que els jueus fossin humans.
Em cansa una mica el seu to sectari anti-chavista, però sisplau, llegiu les dades que dóna i penseu-hi o busqueu al google les fonts, tindreu moltes sorpreses. Desagradables totes.

A veure que us sembla :

Antisemitas y de paso foot fetish.. 

El próximo 10 de Marzo, los judíos en Venezuela celebramos Purim. En esa fiesta rememoramos salvarnos del primer intento de aniquilarnos. Podría decirse incluso que es el primer ataque antisemita de la historia registrado. Ester, esposa del Emperador Persa Asuero (Ahashverosh) y su tío Mordechai, gracias a su enorme valor, amor por su pueblo y de su fe en la ayuda divina, lograron desarmar un complot para el exterminio de los judíos del Imperio Persa por parte de Hamán, que su memoria sea pisoteada. Hoy, si bien los judíos existimos y somos un gran pueblo repartido por todo el mundo, pareciera que los venezolanos tenemos la versión tropical de Hamán, Hugo Chávez. 


La Judeofobia, u odio a los Judíos, tiene tres características principales: 
1. La obsesión por la conducta de los judíos, que se mira con microscopio todo el tiempo. 
2. El lenguaje obsceno y la boca sucia para designar hechos normales o hasta mínimos cuando se refieren a Israel o a los judíos. 
3. El maniqueismo: todo lo que haga Israel es siempre por definición malo y perverso. 

El pasado viernes 27 de Febrero se cumplieron 10 años del Caracazo. Una explosión social, literalmente hablando, en la que el pueblo, harto de un gobierno que los tenía pasando más hambre que piojo en peluca, salió a las calles a cobrarse el vapuleo al que lo tenía sometido el gobierno del entonces presidente Carlos Andrés Pérez. Recuerdo claramente que El Gocho tenía bastantes semejanzas con nuestro actual presidente en cuanto a las aspiraciones a convertirse en el caudillo del Tercer Mundo, empezando por la repartidera de plata como si la petrochequera fuera suya, una regaladera de dinero para comprar las adulaciones de otros países Tercermundistas. 


Pero hay algo en lo que se diferencian El Gocho y Hugo Rafael, y es su mal disimulado antisemitismo. Durante el gobierno de CAP e incluso el de Luis Herrera Campins podíamos ver en la política a judíos como Moises Naim, Ivonne Attas (COPEI), Paulina Gamus de Almosny (AD), Lolita Aniyar de Castro (MAS) y Ricardo Hausmann entre otros. Ahorita no vemos ni la mitad de uno; sólo vemos en el chavismo a personajes conocidos por su militancia en movimientos ani-israelíes y antijudíos como: 



El Ministro de Interior e Injusticia Tarek El Aissami, mafioso de oficio cuando estudiaba en la ULA, cuyo padre es el presidente del partido pan-árabe Sirio Baath en Venezuela; 
Georges Zade, miembro de la directiva del PCV y columnista de APORREA.ORG, quien nos llama a los judíos “arrogantes disociados mentales” y a quien en una entrevista con Vanessa Davis en el canal del estado VTV comentó muy hinchado de orgullo: "Israel y USA imperialistas, lacayos, no reconozco al Estado de Israel, los verdaderos judíos no apoyan a Israel, Sión es cananea, no es judía"; 
El Poeta de la Robolución, Tarek William Saab, quien una vez declaró en el canal del estado VTV que Israel era el “cáncer del Medio Oriente”, durante una caravana anti-Israel en Puerto La Cruz, en el estado donde gobierna; 
Eduardo Rothe, asesor estratégico del Ministerio de Comunicación e Información quien declara abiertamente en la programación del canal estatal ViVe cosas como “Los líderes de la comunidad judía en Venezuela, además de creerse superiores por ser hijos del “pueblo elegido”, nos consideran a los venezolanos tan “inferiores” como consideran a los árabes”; 
Blanca Eekhout, ex presidenta de los canales de TV ViVe, VTV y Avila TV, quien cada vez que puede aparece en esta “televisora informativa, cultural y educativa”, mostrando la bandera de Israel con una esvástica nazi dentro, como lo hizo el 8 de Enero de 2009 a las 9:00 PM; 
El director de asuntos políticos en la embajada Venezolana en Líbano, Ghazi Nasreddine, quien es presentado en TeleSur como “internacionalista y defensor de los derechos humanos”; 
Fawzi Kan'an, dueño de la agencia de viajes Byblos Travel y conocido miembro del movimiento Libanés Hizbollah y financista del grupo Autonomía Islámica Wayuu; 


Acuérdense que Hizbollah (Partido de D”s, en árabe) bombaredeó la embajada Israelí en Buenos Aires en 1992 y en 1994 explotó un coche-bomba en la AMIA (la mutual de asociaciones judías argentinas) causando 85 muertos. Hizbollah Venezuela hace referencia a José Rojas Espinosa (el autor del ataque terrorista contra la embajada gringa en Caracas) como “el primer mujaheddin, ejemplo de fuerza y dignidad por la causa de Alá, el primer prisionero de guerra del Movimiento Islámico Revolucionario en Venezuela”. Están ligados al argentino Norberto Ceresole, quien es el ideólogo del Socialismo del Siglo XXI. No soy para nada antiárabe ni anti-islámico, tengo amigos árabes apellidados Khayyat, Amar, Kababe, Abijamad, Traboulsi, Aboul, Asfour, Tobji, Echtay, Al-Chaer, Amer, Chami, Sayegle, Milhem, Gerage y Abou Amar con los que he trabajado, estudiado o conocido en algún curso; y siempre digo con orgullo que para mi fue un honor trabajar con el Ing. Bassam Asfour, hijo de palestinos que vinieron a Venezuela durante la Guerra de los Seis Días y fue mi compañero de equipo durante mis pasantías y siempre respondía “pana, Carlos y yo somos venezolanos” cada vez que alguien le preguntaba como hacíamos para trabajar juntos, así como nunca se me olvidará la Prof. Mona Abou Amar, una señora saudí de las que se cubren la cabeza con hidjab y todo, quien en el coffee break de un curso en Washington, me dijo “Hijo, ese pastel tiene carne de cochino. Yo se que ustedes tampoco pueden comerlo; toma de los míos, que son vegetarianos”, y de verdad, tenía razón, eran de carne de chancho. Igual puedo decir al respecto de la calidad personal y profesional de Karim, Mansour, Mariluz, Alejandro, Joseph, Fadi, Farid, Johnny, Kamal, Lucía, Raed, Jorge, Aref, Eduardo, Usama y Khalil. 


Me llama mucho la atención el giro en la posición oficial Venezolana con respecto al conflicto árabe-israelí desde que Hugo Rafael puso sus nalgas en la silla de Miraflores. Desde que Israel obtuvo su independencia en 1948, el gobierno venezolano se mantenía al margen del conflicto árabe-israelí, me imagino que por la importancia de las colonias árabe y judía que existen en nuestro país, que forman parte integral de nuestra Venezuela y han contribuido en manera enorme a la economía, la cultura y la sociedad. Pero el gobierno chavista, viró la tortilla y puso a Venezuela en un lado del peo, cagándola notoriamente al desperdiciar la posibilidad de que Venezuela, que ha tenido excelentes relaciones tanto con los países árabes como con Israel, hubiera podido jugar un papel relevante en la resolución de este conflicto. Y empezaron a bombo y platillo, lanzando la línea aérea estatal CONVIASA, con sus vuelos intercontinentales a Damasco y Teherán, capitales de dos países con un marcado odio hacia los judíos e Israel. Además, eliminaron de las Fuerzas Armadas los radares Tadirán, considerados entre los mejores del mundo, pero Oh! Made in Israel, que vaina! De paso, el presidente de Irán, Mahmoud Ahmadinejad, ha visitado Venezuela como ocho veces y es la misma joya que organizó una conferencia internacional para deslegitimar la existencia del Holocausto, además de decir que Israel debería ser “borrado del mapa”, además de la perla homofóbica de “En Irán no tenemos homosexuales como en los EEUU”. A este personaje es a quien Hugo Chávez llama “mi hermano” y adula y chupa las medias hasta el talón cada vez que puede. Será que Chávez es foot fetish? 



Durante el reciente conflicto entre Hamas e Israel, el gobierno venezolano no solo rompió relaciones diplomáticas con Israel, sino que hubo caravanas en Barquisimeto, Maracay, Puerto La Cruz y otras ciudades de carros portando banderas palestinas pero eso era pura gente más criolla que una mandoca y de vaina un palestino. Y no solo eso, sino que estos con cara de no-árabes tenían franelas rojas con algún logo, por lo que presumo eran lanceros, patrulleros o algún tipo de asalariado de alguna gobernación chavista o de PDCHSA (Petróleos de Chávez, SA). Pero además de eso, se les podia ver manifestando e insultando frente a la embajada Israelí en Caracas, liderados por una mujer que en los canales del estado VTV, ViVe, Avila TV, ANTV, Radio Nacional y TeleSur (o TeleFARC?) presentan como “activista de los derechos humanos”: Hindu Anderi. 


Si esta señora fuese una verdadera activista de los derechos humanos, de pana no saldría gritando a vivo pulmón frente a la embajada Israelí, que el gobierno debe cerrar los establecimientos donde se venda comida kasher, la comida que es apta para el consumo de acuerdo con los criterios de nuestra religión. Esos criterios no son de ahorita, no los escribí yo, ni los escribió la abuela de Tarzán. Forman parte de nuestra cultura ancestral, de nuestra manera de vivir. Claro, en su infinita ignorancia producto del trasnocho setentoso, la sra. Anderi pasa por alto que productos tan icónicamente venezolanos como la Harina PAN, el aceite Vatel, la pasta Ronco, el Toddy, el Adobo, las Zucaritas, la cerveza Polar, los chocolates Savoy, las compotas Gerber, la margarina Mavesa, las galletas Club Social, la Malta, los helados Efe y hasta el Ron Santa Teresa son productos Kasher. O sea, esta tipa lo que quiere es cerrar hasta las bodegas de Tucupita! Esta señora tiene una ignorancia tan gigantesca que dice cosas como “Los árabes legaron el Código Hammurabi”, cuando fue originado en la cultura Babilonia, aproximadamente en el año 1760 AEC. Dónde se sacaría el título de Comunicadora Social? Sería en la Misión Sucre? 


En sitios web conocidos por su línea editorial netamente chavista y robolucionaria mesma como APORREA.ORG y en el diario VEA, personajes que han estado publicando escritos marcadamente antisemitas, como: 

Emilio Silva, profesor de la Universidad Bolivariana, con artículos titulados como “¿Cómo apoyar a Palestina frente al estado artificial de israel?” y “El comodín religioso del Sionismo”; 
Basem Tajeldine, hijo del embajador de Venezuela en Libia, Afif Tajeldine y autor de joyas de la literature chavista como “La venganza sionista contra Chávez”, quien declara que los judíos estamos “fuera de la humanidad” y que “Israel es el peligro más grave para la paz mundial”; 
Miguel Jaimes, autor de “La Sinagoga de Anime”; 
Manuel Da Roura, autor de “El sionismo como problema mundial”; 
Luis Fuenmayor Toro, autor de “Holocausto palestino”; 
Ivanka Cardinale, quien se pregunta “¿dónde está la comunidad judía que no ha dado públicamente las gracias a Tarek El Aissami?”; 
Xavier Padilla, autor de “Difícil que Israel no supiera cómo quedaría ante el mundo... pues tanta maldad sólo puede esconder... más maldad.” 
Hindu Anderi, que la nombré más arriba; Coordinadora General del Foro Itinerante de Participación Popular, una señora que cada vez que abre la boca es para sacar sapos y culebras de sus entrañas y lanzarlas hacia los judíos 
Todos padres de estas frases lapidarias que no son más que perlas dignas de estar entre las joyas de Eva Braun: 

“Lo sucedido recientemente contra la sinagoga en Caracas es obra de los servicios de inteligencia israelíes” 
“Se debe Denunciar públicamente con nombre y apellido a los integrantes de grupos judíos de poder con presencia en Venezuela, indicando las empresas de su propiedad para boicotearlas” 
“Según la fastidiosa colección de cuentos de vieja desdentada mal llamada religión judía, que no es igual a la grosera mitología judía sustentada en ese folletín novelesco llamada la Biblia”; 
“El sionismo junto a sus pares de la burguesía criolla amenazan a la Revolución Bolivariana”; 
“El judaísmo es el engendro de la mente humana enferma de ignorancia y mala intención”; 
"Hay que Emplazar públicamente a todo judío que se encuentre en cualquier calle, centro comercial, plaza, etc., a que tome posición vociferándole consignas a favor de Palestina y en contra del estado-aborto de israel”; 
“Debemos cuestionarnos la existencia en Venezuela de instituciones educativas solo-para-judíos”; 
“El gobierno revolucionario debe proceder a la Nacionalización de las empresas y confiscación de los bienes de los judíos sionistas que apoyen los desmanes del estado nazifascista de israel”; 
“Es necesaria la Organización de una conferencia internacional sobre la aparición del estado teocrático nazifascista de israel en su condición de colonia genocida eurogringa, y otra acerca de los mitos y verdades del supuesto holocausto u holocuento judío (una verdadera industria de la lástima chantajista y el sentimentalismo de baja estofa)”; 
“Se debe avalar la disolución del estado artificial de israel (un anacronismo medieval de inspiración religiosa)”; 
“El estado forajido, delincuente, genocida, terrorista e inmoral de Israel”; 
“Israel es dueño de la más despreciable prepotencia expansionista”; 
“Y, ¿por qué los judíos nos asesinan? Por árabes, por tener los ojos negros, la mirada profunda, la piel morena, la sangre caliente, por musulmanes y por negarnos a ser un pueblo extinto” 
“Preguntar a los fariseos reelegidos en el Sanedrín Episcopal encabezado por el Sumo Sacerdote Baltasar Porras, arzobispo de Sodoma sobre la masacre palestina, pero que pero que con sumo placer lo haría en el Hotel Bruno de Plaza Venezuela contando con los celestiales servicios del Licenciado Nixon Moreno, recién graduado en truculencias sexuales”; 
“El canalla y sionista Radonski, quien es ciudadano de ese país artificial llamado Israel”; 
“La acción del Hamas y Hizbollah es justa, válida, responsable y necesaria, a quienes les doy un caluroso saludo solidario y revolucionario por su digna causa”; 
“Hitler vive hoy en Israel y en el corazón de quienes hoy le apoyan”; 
“Denunciamos al sionismo internacional que no sólo se encuentra en los cuerpos de inteligencia del mundo y que en Venezuela además se ha infiltrado en los partidos políticos; en las instituciones públicas, en las educativas; en las expresiones culturales y que quiere manipular con el trillado tema de la religión judía a la opinión publica internacional”; 
“Los Presidentes de la Asociación y Confederación Israelita de Venezuela son sionistas, cuyas manos están manchadas con la sangre del pueblo palestino”; 
“¿Hitler se dedico a invadir Europa para matar judíos? Los cuentos chinos pasaron de moda” 
"Quien coma en McDonald's come sangre palestina" 
Y otras que realmente dan es ganas de vomitar de lo escatológico del lenguaje de personajes como el Prof. Emilio Silva y la señora Hindu Anderi. Yo no me callé ante tanta grosería y envié un e-mail a este profesor, y parece que no fui el único, pues días después removieron su escrito del sitio web, con una disculpa tímida de tres líneas. Mi carta se encuentra publicada en este mismo blog, en el post Para que los antisemitas se lo tomen con whisky. Mucha gente la forwardeó y si bien recibí muchos correos felicitándome y aupándome a seguir escribiendo, recibí algunos insultos, entre ellos los de una periodista llamada Lucía Contreras, la cual pienso no conoce muy bien su idioma materno a pesar de ser periodista, pues se presenta escribiendo su nombre con letras minúsculas. La señora me salió con ataques como “Tu eres de los que aún se creen el cuento ese del pueblo elegido” y “algo de Historia Universal hemos estudiado todos, mejor dicho, historia europea, obligados. ¿O Historia sionista, clasista o ultraderechista sería más apropiado?”; ¿Quizás ella estaba pagando su resentimiento conmigo porque no hallaba alguien que la leyera? Coño, no lo sé; pobrecita ella, de pana alguien del PSUV dele un chance en la Misión Milagro, a ver si la señora aprende a ver la realidad con ojos más claros. 


Luego vino el ataque a Tiféret Israel, la sinagoga más grande del país, el 22 de Enero. El ataque fue en Shabbat, día en que los judíos celebramos el milagro de la creación, el día en que reafirmamos nuestras creencias, el día en que dejamos cualquier actividad creadora de lado para dedicárselo al Creador del Mundo. De una vez salió Chávez, vociferando a todo gañote como si estuviera en su oriundo monte que ese ataque tenía a la CIA y al Mossad detrás y que lo habían hecho para dañarle su imagen. 



Casualmente, ese mismo día el Monistro de Relaciones Exteriores, Nicolás Maduro, estaba dando una bienvenida digna de héroes de guerra al encargado de Negocios de Venezuela en Israel y al Representante Consular en Ramallah luego de su designación como personas non grata por el gobierno Israelí en represalia por la ruptura de relaciones diplomáticas y posterior expulsión del embajador de Israel en Caracas por el gobierno Robolucionario Mesmo. A los panitas les dieron flores, aplausos de pie y hasta unas bufandas con la bandera palestina bordada; pero realmente esta “misión de venezolanos” lo que hacía era emitir boletines informativos para VTV y Radio Nacional de Venezuela con aportes antisemitas, antisionistas y judeofóbicos; ahora yo me pregunto, ¿Dónde coño estaba el repudio del Canciller Maduro cuando Rusia aplastó a Chechenia y a Georgia? ¿Y cuando Sudán organiza un genocidio contra su propia gente en Darfur? ¿Y Cuando Robert Mugabe prohíbe los condones y ahora 40% de la población de Zimbabwe es seropositiva? O sea, ¡la doble moral es inmamable! 

Luego salió el Ministro de Interiores e Injusticia, Tarek el Aissami, diciendo que el gobierno nacional iba a hacer lo necesario para esclarecer el ataque y que caería quien tuviera que caer. Poco tiempo después, el señor de la verruga salió en cadena nacional gritando “me los atrapan y ponen presos!” como si el fuera el jefe de un módulo policial en Sabaneta de Barinas dando instrucciones a los agentes. Curiosamente a las ocho horas exactas fueron atrapados unos agentes de la policía y el guardaespaldas del rabino, y se dedujo en cuestión de horas que el móvil fue el robo. Ahora, si de verdad se querían robar algo de la sinagoga, se habrían llevado las coronas de los pergaminos de la Torá, las computadoras, los desaparecían. Pero no, dicen que buscaban un collar de perlas y doscientos mil dólares que habían supuestamente en una caja fuerte. Quién busca un collar de perlas en una sinagoga? Si entre los bandidos estaba el guardaespaldas del rabino y trabajaba para el desde hacía años, por que no se llevaron otros objetos mas valiosos que habían en la sinagoga y eran fácil de desaparecer? El ministro El Aissami cree que uno es tonto. Es muy fácil comprar a ocho agentes, darles un dineral a ellos y su familia, ponerlos presos por un par de meses y cuando nadie se acuerde del asunto, liberarlos, limpiarles el expediente y listo, asunto resuelto y el gobierno no queda como antisemita. Esa práctica nausaeabunda era común en la Cuarta República y sigue vigente con más fuerza aún en la Quinta República. Es que ni los chavistas mismos se lo creen! 


El viernes pasado se cumplieron 10 años del Caracazo. El señor de la verruga dice que el vivió el Caracazo porque el “estaba dentro del vientre del monstruo”. Hasta donde yo sé, Doña Elena lo parió hace más de 54 años y lastimosamente no abortó. Ese día lanzaron un niple contra el Centro Bet Shmuel, un centro comunitario judío en Caracas. La inmensa mayoría de los judíos que asisten a ese centro son muy religiosos, llamados haredim (Temerosos de D”s) y sinceramente, sólo se dedican a trabajar, ayudar a otros judíos y a rezar. No los veremos bebiendo en Sawú al lado de los boliburgueses, nuevos ricos que se han llenado de dinero gracias a la Revolución Bolivariana, ni veremos a sus hijos montarse en yates para ir a vacacionar en la Isla de La Orchila como hace el hijo del presidente, ni cerrando Zara para comprarse ropa o yendo al concierto de Madonna, como hacen las niñas del presidente. Viven muy de bajo perfil, como su nombre en hebreo lo dice, temerosos de ofender al Creador del Mundo. Sin embargo, son super organizados y han creado centros comunitarios donde todos los judíos podemos aprender más de las escrituras sagradas, reunirnos, comer, estudiar y practicar deporte de acuerdo con los preceptos de nuestra religión. Naturalmente, no se meten en política. Mi pregunta es: Por qué ellos? Será porque no veremos a un haredi enfrentando a las hordas chavistas por aquello de pikuaj néfesh? O por que es más fácil ofender a los judíos en nuestra fe, en nuestro amor por D”s y echarle la culpa a la CIA? Señores del gobierno chavista, un poquito de sensatez, por favor. 

El viernes también, alguien de la Orquesta Sinfónica Gran Mariscal de Ayacucho hizo una llamada telefónica a la gente de Palo de Agua Producciones, empresa que produce el musical El Violinista Sobre el Tejado; es la historia de una familia judía en el pueblo de Anatevka en la Rusia Zarista la cual sufre los abusos y maltratos de un gobierno intolerante. Pues ese alguien de la Orquesta notificó a los productores, que el no era antisemita, pero que trataran de entender que “la obra contiene un tema judío y si la Orquesta tocaba en la presentación, le podían quitar los subsidios que recibe del gobierno”. O sea, si me tocas en la obra de los judíos, no te doy mas plata. Me gustaría saber que dice al respecto José Antonio Abreu, director de la Orquesta. Es una total vergüenza que este gobierno limite la cultura de semejante manera e irrespete el trabajo de producción, que seguro no fue armado en una semana, y que cuenta con estrellas del canto y el teatro venezolano que han puesto su esfuerzo y talento en la obra. Otra acción más de un gobierno que cercena el derecho a la libre expresión. Si, al quitarnos los músicos, cómo cantan los actores en el musical? Con pista? Le quitan la expresividad y realismo al acto, además de impedir que venezolanos disfruten del talento de nuestros músicos. Ahora tendremos los venezolanos de fe judía que empezar a sentirnos extranjeros en la misma tierra que nos parió? Dónde está aquello que mis compañeros de la Universidad y ahora chavistas hasta el tuétano llaman tolerancia, libertad de expresión y diversidad? Bertha, Mónica, Orlando, Ana, Mario, Rafael, esta vez no tienen excusa para defender a su comandante de la verruga en la frente, de pana y todo? O es que ahora los judíos somos ciudadanos de segunda en Venezuela? 


Hitler, en su libro “Mein Kampf”, dice que “El fuerte debe dominar al débil; si el pueblo alemán no logra aplastar a sus adversarios, exterminarlos, el pueblo alemán no merece la vida” ; no se por qué eso me recuerda tanto al “patria, socialismo o muerte!” que tanto grita el presidente Chávez… 


El día anterior a Purim, los judíos ayunamos, de la misma manera como lo hizo la Reina Ester, para pedirle a D”s que nos de fuerzas y se apiade de todos nosotros. Este ayuno se llama Taanit Ester. Yo en este Taanit Ester pediré además a D”s que nos saque de este atolladero en que nos tiene a los venezolanos, sin distingo de religion u origen étnico. Mis amigos, entre los que hay católicos, musulmanes, budistas, santeros, cristianos ortodoxos, evangélicos y hasta ateos, son tan venezolanos como yo y quiero que ellos y sus hijos vivan en un mejor país. Nuestros sabios en la época del cautiverio judío en Babilonia escribieron que D”s anticipa el remedio a la enfermedad. O sea, antes que el peligro se declare, El prepara la salvación. O sea, la solución a nuestro mayor problema, el discurso de odio que sale del gañote del residente de Miraflores, está cerca. No sé con certeza cuál es, pero en Purim, los judíos intercambiamos Misloaj Manot, “regalos comestibles” entre amigos, y hacemos donativos a los necesitados, Matanot Laevionim, y se ayuda a cuantos nos levanten su mano en necesidad. Ojalá nuestra necesitada Venezuela reciba lo que tanto necesita, bevakashá. 





Carlos M. Colina 
jewbask@hotmail.com