La confederació intergalàctica preocupada per la expansió del surrealisme més ennllà d´aquest bloc.
Extret de la premsa seriosa :
El Caire (ACN).- El líder de Líbia Moammar al-Gaddafi ha responsabilitzat d'instigar la revolta en contra del seu règim al líder d'al-Qaida, Osama bin Laden aquest dijous, i ha dit que els manifestants estan sota els efectes de llet i Nescafè barrejats amb drogues al·lucinògenes, en una crida que ha fet a la calma. Gaddafi, qui va comparèixer aquest dimarts en un discurs televisat en contra de la revolta en un to molt violent, ha mostrat un to més calmat. Aquest cop ha parlat a la televisió estatal per telèfon sense aparèixer en persona i els seu to semblava més conciliador, ara que ha perdut el control de bona part del seu govern.
Gaddafi a la panxa del bou, on no neva ni plou...
( va dir que anava a xerrar amb els joves revoltats, però que just va començar a ploure i s´ho va repensar, quina excusa més dolenta, neeeeng )
Hi ha fotos frikis, però frikis de veritat, la realitat sempre supera la ficció, i Gaddafi supera fins i tot l´humor més surrealista.
GADDAFI ÉS KURTZ, EL PERSONATGE D´"EL COR DE LES TENEBRES", el llibre de Conrad que Coppola va adaptar genialment per fer Apocalypse Now.
Si no heu llegit el llibre ( i és molt petit i facil de llegir per ser un clàssic ) ni heu vist encara la monumental APOCALYPSE NOW REDUX, correu a la biblio - o a les botigues- a per ells, que entendreu molt del que està passant amb els tirans àrabs. Sobretot quan compareu el Kurtz / Marlon Brando amb Gaddafi i companyia.
Al llibre, envien el capità Marlow al cor del Congo esclavitzat pels belgues a la cerca d´un agent colonial embogit : KURTZ.
Quan més s´endinsa a la selva, més s´endinsa dins els instints més perversos de l´ésser humà i destapa la cara més cruel i despòtica de les potències colonials.
Veient ara els personatges sanguinaris que havien de vigilar els interessos occidentals al món àrab, i la demència evident en alguns d´ells, em resulta inevitable la referència a aquest Kurtz encarregat de vetllar per la bàrbara explotació colonial i que, a base de vessar tanta sang, acaba creant un reialme de tenebres.
Ja em direu si no esteu d´acord quan torneu a veure la peli o llegiu el llibre.
dissabte, 26 de febrer del 2011
MERDA PER TOTHOM / MIERDA PARA TODOS
Polònia - Mas vol una merda punxada en un pal ... 3 min - 18 Febr. 2011 Penjat per UnCrostoyoutube.com |
http://www.youtube.com/watch?v=76Y-iK1URpo
dimecres, 23 de febrer del 2011
L'independentisme es multiplica per tres a Catalunya en només deu anys
I ho diu un estudi fet per espanyols gens sospitosos de defensar la independència catalana, i elaborat abans de la sentència sobre l'Estatut -i la manifestació que va portar un milió i mig de catalans a protestar al centre de Barcelona- , un fet que previsiblement va fer augmentar el nombre de partidaris de la sobirania.
De totes maneres, no oblidem que a la resta del món la pregunta seria:
Independència SÍ o NO ? ,
enlloc d´aquesta barreja d´opcions confuses ( federalistes, autonomistes, pro-espanyols..) a que ens tenen acostumats per evitar la pregunta real.
De totes maneres, no oblidem que a la resta del món la pregunta seria:
Independència SÍ o NO ? ,
enlloc d´aquesta barreja d´opcions confuses ( federalistes, autonomistes, pro-espanyols..) a que ens tenen acostumats per evitar la pregunta real.
Aqui teniu un resum de la notícia :
Un estudi de la Fundació Carulla i Esade mostra un creixement del sobiranisme del 8% al 21% · Els suports a l'autonomia davallen en un 22%
Els debats i les polèmiques sobre l'encaix de Catalunya amb Espanya han acabat per comportar una radicalització de les postures polítiques dels catalans. Així ho diu un estudi sobre els valors fet per la Fundació Carulla i Esade, que exposa que l'independentisme s'ha multiplicat per tres a Catalunya en només deu anys, un 13% més. D'aquesta manera, del 8% de ciutadans que apostava per la independència de Catalunya l'any 2001 s'ha passat a un 21% en l'actualitat.Segons l'estudi, menys d'un terç dels catalans donen suport a l'opció autonomista, mentre que l'independentista supera ja l'opció federalista.
El catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto Javier Elzo i el director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d'ESADE, Àngel Castiñeira, han estat els encarregats de dirigir aquest projecte que es realitza per tercera vegada a Catalunya.
DADES DE L'ESTUDI:
• L'autonomisme ha passat d’un 49% a un 27% en 10 anys.
• L’espanyolisme ha passat d’un 18% a un 24% en 10 anys.
• L’independentisme ha passat d’un 8% a un 21% en 10 anys.
• El federalisme ha passat d’un 25% a un 20% en 10 anys.
Elzo s'ha referit a la catalanitat a la presentació de les dades, explicant que no està relacionada "amb la sang ni amb el bressol", sinó que es tracta d'un catalanisme de "convicció", de la voluntat de ser catalans. L'enquesta, però, es va fer abans de la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut d’Autonomia català.
El 45% dels catalans votaria a favor de la independència
"L'independentisme català és afectiu i sociocultural", ha manifestat el catedràtic, que l'ha comparat amb el basc, "més històric i polític". "Amb les dades actuals, el 45% dels catalans dirien que sí a la independència", s'ha atrevit a quantificar Elzo.
L'enquesta, realitzada a 2.000 persones i que es va tancar abans de la sentència del Tribunal Constitucional, mostra també una considerable davallada dels suports a l'autonomisme, que passa del 49% al 27%, un terç dels enquestats, mentre que les postures que aposten per reforçar els vincles amb Espanya s'han incrementat en un 6% arribant fins al 24%.
En tan sols deu anys l'independentisme a Catalunya ha crescut 13 punts. La Fundació Carulla i Esade han publicat aquest dimecres un estudi on així s'especifica, encara que, les xifres, podrien ser més elevades si l'enquesta s'hagués tancat després de la sentència sobre l'Estatut realitzada pel Tribunal Constitucional. El sondeig, realitzat a 2.000 persones, deixa veure un augment rellevant dels catalans que donen suport a l'independentisme. D'aquesta manera, el 8% de ciutadans que apostava per la sobirania del país l'any 2001 ha donat pas a un 21% actualment.
L'autonomisme davalla un 22%
Per la seva banda, els partidaris de l'autonomisme català davallen un 22% i es situen en un 27%, molt lluny del 49% de fa una dècada. L'autonomisme també ha cedit terreny, però no tant, en favor dels que volen un vincle total amb Espanya, que han passat del 18% al 24,7%.
Els catalans suspenen la política
L'estudi també destaca el descrèdit creixent de la política. En deu anys, la valoració de la política ha passat d'aprovar amb quasi un 6,5 a suspendre amb un 4,95. Comparada amb institucions, governs, ONGs, premsa i altres organismes, la política és la que obté la pitjor nota.
L´EXTERMINI DELS GOLLUTS - 1a part / EL EXTERMINIO DE LOS GOLLUTS - 1a parte
A continuacion, en catalan y castellano, una historia asombrosa sobre un pueblo de enanos afectados de bocio y cretinismo que malvivian en el Pirineo catalan hasta hace pocos años y que fueron casi todos asesinados en silencio.
En breve , añadiré una 2a parte con links y más datos.
L´EXTERMINI DELS GOLLUTS
Un dels capítols més sòrdids i misteriosos de la Catalunya moderna.
Fa poc vaig tornar a veure TIERRA SIN PAN , el mític film de las Hurdes, que per cert, en va fer investigar una mica i vaig veure que les joies de les dones eren idèntiques absolutament a les d´una tribu bereber d´Algèria, o sigui que no tinc gaire dubtes d´on van sortir els hurdanos : berebers nòmades que vivien en tendes i van refugiar-se a aquell racó per ser oblidats.
Ara sé més coses sobre els golluts :
- van ser exterminats sense pietat fa cent anys , per això a la Vall de Ribes van amagar la seva història com un tabú.
Els nens, nadons i fins i tot fetus els van trobar fa anys a una excavació al castell, i no eren morts per cap epidèmia, sino exterminats, segurament la resta són al costat, encara per treure. I parlem de fa dècades, no segles.
- al 1700 ja hi ha notícies d´ells.
Potser son la resta d´una etnia que ha anat degenerant amb el temps ? Els famosos dogons de Malí tenen una història molt similar del nans que vivien al penya-segat. I al Marroc trobem llegendes que podrien tenir-hi relació.
Algunes preguntes que em faig :
- com es va formar una comunitat tan gran a Ribes - i Pardines -, des de quan hi eren, i si eren tots autòctons o la gent així els portaven allà a propòsit ( o com las Hurdes era una comunitat exògena marginada que va anar degenerant a força de viure on ningú volia, la gent de Ribes no anaven mai a la font de la Margarideta, la de l´arsènic )
- el maltracte i rebuig en que vivien fins fa pocs anys, vivint com a esclaus i sent morts quan molestaven, a part de REBUTJATS PELS CRISTIANS, i crec que aqui tenim la clau del tema, que no eren cristians en origen : unes famílies d´orígen càtar, bereber o àrab que estiguessin allà "protegides" per algun senyor i que van degenerant.
- qui va decidir i pagar perque els exterminessin de manera definitiva ( diria que els amos dels balnearis, l´esglèsia i autoritats estaven d´acord amb la matança )
Algun dia s´haurà d´exhumar les restes dels golluts al castell - o al bosc- i cal pensar que queda gent viva poc interessada en que surti la veritat, perque l´ultim supervivent el van pelar quan baixava al poble apenes fa unes dècades. Matar golluts a Ribes no era delicte ni al franquisme.
A Ribes, com a Tor, hi ha una "llei del silenci", està claríssim. Fins i tot l´antropòleg local es fa el "tonto" dient que "pensava que eren llegendes", segurament per justificar que parli del tema, quan és evident que tothom ho sabia.
Tot un misteri. L´autor del llibre de Tor hauria de fer un passeig per la zona i xerrar amb els pastors i els seus fills, que semblen els únics que sentien llàstima d´aquelles criatures. Encara fa uns anys recordo una pastoreta que vam trobar al bosc en aquella mateixa zona on vivien el golluts al bosc sobre el seu barri, quina casualitat, però llavors jo no en tenia ni idea d´aquesta història tan sorprenent. Ara li hauria preguntat i potser hauria tret petroli.
L´amic Josep Campmany comenta : "L'odi, la intolerància i l'extermini contra tot allò culturalment diferent van presidir molts segles de la nostra història.
D'altra banda, pensa també que el fet que se'ls consideri no cristians potser és una conseqüència de la seva situació de marginalitat, i no deriva de cap herència pretèrita (opino que un grup que hagués mantingut una religió diferent no hauria superat les èpoques de cacera de bruixes i de persecució inquisitorial dels segles XVI a XVIII, ni hauria arribat al XIX). D'alguna manera, l'església oficial hauria "bandejat" de la comunitat els malalts de goll, tal com es feia per exemple amb els bords, els leprosos, les adúlteres, els suïcides o les persones qualificades de "bruixes" o "bruixots", que no eren oficiants ni practicants de cap religió alternativa, sinó que simplement eren usats per la religió oficial com a "exemple" del que passava a la gent que es comportava com a "pecadora", és a dir, que no se sotmetia al dictat moral i real de la jerarquia catòlica..."
Els golluts com a exemple del "pecat", és una idea interessant. També podria ser que convingués tenir esclaus, com passava amb els agots del Baztan, a Navarra, que eren protegits del senyor d´Ursua ( en efecte, el de Lope de Aguirre ) i convenia marginar-los per disposar/abusar d´ells. I no eren nans ni molt menys, al contrari.
Val la pena comparar-los amb els agots de Navarra i Aragó. Segurament eren fusters càtars, alguns amb psoriasi ("lepra blanca" que malgrat tot no els impedia entrar en cases fer fer de fusters, mira tu), i mentre al Baztan encara hi són, indistingibles de la resta de bascos i amb bona salut física - jo he passat per Bozate, els formatges "agots" són fabulosos- , en canvi a llocs molt arraconats de l´Aragó, com Gistau, alguns van acabar amb goll. En tots els casos, s´els feia entrar a l´esglèsia per una porta lateral, CADA TEMPLE AMB PORTA LATERAL = AGOTS.
No sé no sé, però això de que més de 100 persones durant segles siguin "no cristians" i no els expulsin ni matin fins tan tard....aqui hi ha alguna cosa.
Nans amb goll n´hi havia almenys a Espot i Boí ( sempre caps de valls laterals )....però hòstia, 100 NANS AMB GOLL i amb trets físics exòtics....
Potser molts estudiosos no sàpiguen que aquesta història és tan forta i es moriran de ganes d´investigar-la.
Només hem vist la punta de l´iceberg d´una història estranya com poques.
A MOLTS PAÏSOS ( la majoria ? ) HAN TINGUT I TENEN POBLES/ETNIES MARGINALS I PRIMITIVES QUE VAN DEGENERANT EN SER ARRACONADES. Jo n´he conegut.
Podrien ser un cas de "negritos de Malàsia" catalans ?
A continuació copio un email en castellà que vaig escriure sobre aquest estrany tema :
EL EXTERMINIO DE LOS GOLLUTS DEL PIRINEO CATALAN
He descubierto algo increíble.
Resulta que en dos zonas de montaña de Catalunya tambien hubo comunidades malditas, compuestas por enanos deformes, ELS GOLLUTS, tambien llamados "Cretinos de los Pirineos".
La gente de las zonas lo sabían pero lo ocultaban, por el maltrato que les hacían a esas pobres criaturas y la vergüenza de que alguien los identificase con ellos, o se espantaran los turistas.
Lo que me intriga es como nacieron esas comunidades, es decir, si como los bereberes aislados de las Hurdes se refugiaron gentes perseguidas y la endogamia y mala nutrición hizo el resto, o si simplemente se fueron juntando entre ellos.
Hay algo sobre cátaros o visigodos arrianos en los casos de los AGOTES de Navarra y Aragón, que es similar, pero que aun viven y no degeneraron tanto, de hecho los navarros hoy son gente normal, los de Aragón no tanto. Pero los agotes tenían su propia cultura ( herética ) y estos enanos de Catalunya parecían simplemente bestias.
Por duro que te parezca - y a mi me deja con la boca abierta- el ultimo de la Vall de Ribes murió en los 80 asesinado - y a nadie le importó, era habitual dispararles- y el ultimo del Montseny hace muy poco ( este era apreciado por los vecinos y hasta hay un "gegant" que le recuerda en las fiestas ).
En Ribes estaba la zona más cruel : los mataban sin más, y los enterraban en el bosque, no en el cementerio. En el barrio donde vivían, Vilademunt, residieron hasta 100 de estos pobres desgraciados. Hace años pasé por allí mismo caminando hacia un refugio sin saber nada de esta historia tan increíble.
Hay fotos , reportajes de TV, etc... me he leído ya varias cosas para tener una idea del tema, los estudiosos de la zona incluso piden perdon, hay cierta culpa colectiva, parece.
Se sabe que bebían agua con arsénico y no conocían el pescado , ni casi nada, asi que tenian bocios terribles, cretinismo...de todo. Solo se reproducían entre ellos, con resultado desastroso, claro.
Lo extraño es que algunos eran rubios, pero la mayoría tenían aspecto primitivo, grandes morros, ojos achinados, narices chatas...la gente de la zona decía que venían de Asia.
Mas me suena a mi que simplemente los circos, gitanos, mercheros ( que suelen ser rubios y viven como gitanos ) , etc... abandonasen a los bebés que nacieran mal, o a los enanos que no querían seguir con el circo y estos acabasen en el monte acogidos por gente como ellos. O algo así. Si no, a ver como se explican esos rasgos exóticos.
Aunque tras leer mucho sobre historias parecidas, estoy tan acostumbrado a los mitos, que los desmitifico cada vez más rápido. Creo que los de Ribes necesitaban verlos extranjeros para justificar como los esclavizaban o mataban.
Parece tambien que los golluts del Montseny ( zona de paso hacia BCN ) estaban "demasiado cerca" y algún gobernante decidió enviarlos a Ribes con los que allí ya estaban, bien alejados de la ciudad.
Todo esto entre el XIX y el XX, eso es lo más sorprendente de todo. Y aquí al lado de casa, quien iba a decirlo.
Y esto me recuerda los mitos vascos de los pueblos anteriores a ellos que vivían en el bosque ( neandertales ? ), que algo hay en Catalunya de lo mismo, y los mitos saharianos con restos de pigmeos y bosquimanos, el "pueblo gusano" de Libia, etc...
Los humanos podemos ser muy crueles.
Aqui van unas fotos :
Enana de Ribes con bocio y rasgos casi africanos.
3 enanos de Ribes que parecen casos diferentes, la de la derecha era de la fisonomía más típica allí.
Gollut con un bocio enorme
dimarts, 22 de febrer del 2011
VIRREYES : EL CLUB DE RUGBY MÁS SOLIDARIO DE ARGENTINA
Había encontrado hace años una nota sorprendente de unos niños de una zona muy marginal de Buenos Aires que por jugar a rugby habian conseguido ver el mar.
Hace poco, la International Rugby Board, que por suerte poco tiene que ver con sus homólogos mafiosos de la FIFA, ha entregado su premio 2010 al club bonaerense Virreyes, un club que ha conseguido mantenerse y crecer en una Villa Miseria y que cada año saca cientos de niños de la droga y la delincuencia y mejora las vidas de sus familias. Tanto éxito ha tenido que en 2010 han conseguido ascender al primer nivel en la URBA.
Entrad en la pagina de VIRREYES RUGBY CLUB y miradlo vosotros mismos. Se financia de manera casi increible : por ejemplo este año el embajador de Nueva Zelanda ha ido en bici de Buenos Aires a Valparaíso para juntar dinero.
Y otros barrios deprimidos , al ver el éxito de la iniciativa estan creando clubes basados en este, ya hay mas de ocho.
Una de las directivas es una socióloga. Cuanto mas sé de esta gente más interesante me parece el tema.
Entrevista Marcos Julianes – Virreyes Rugby
Hace pocas semanas disfrutamos de un encendido debate acerca del valor socializador del rugby en un ejemplo claro: Virreyes, en Argentina. Para aclarar dudas surgidas en su momento hablamos con Marcos Julianes que nos atendió amablemente desde Buenos Aires.
Zona Rugby ¿Como surgió la idea de crear un club de rugby en una zona tan desfavorecida de Buenos Aires?
Marcos Julianes La idea surgío porque tanto Carlos Ramallo como yo, somos muy dedicados al rugby, tanto como jugadores en su momento, como entrenadores y dirigentes en nuestros clubes. A su vez estabamos en contacto con dos escuelas de la zona de Virreyes, porque nuestras mujeres trabajan en el comedor, preparando almuerzos para los chicos.Entonces, un dia, charlando de uno de esos colegios, llamado “La Escuelita del Rosario”, Carlos me dijo: “¿Y si les damos rugby?” Ése fue el disparador. A partir de ese momento,ya todo fue distinto: se encendió una llama, y se fueron dando positivamente todos los pasos. Pero siempre con la intencion de acercar el rugby a un lugar donde no había llegado, de acercar el rugby a estos chicos, sabedores de que si el juego es tan beneficioso para todos, entonces no hay que escatimarlo…
ZR ¿Cuál es el numero de jugadores y equipos con los que contais? y ¿Que tipo de trabajo haceis con los chavales?
MJ Tenemos alrededor de 450 chicos, entre los 6 y los 19 años.
En Argentina, una cosa es el rugby infantil, y otra el rugby juvenil (desde los 15 años).
En el rugby infantil todo se hace el sabado a la mañana.Nosotros acercamos los chicos en onmibuses desde 4 puntos de partida (colegios) y los traemos hasta el club, donde los que no desayunaron, desayunan, luego juegan o entreanan, viajan a otros clubes si toca, y almuerzan al final, para ser llevados a sus casas de vuelta. Además de eso, tenemos grupos de madres/mujeres , que están a cargo de cada division, y se ocupan de temas varios, como dentistas,oculistas, provision de anteojos, ropa, etc. Tambien está el trabajo semanal de dos asistentes sociales, que en base a un censo que hicimos en el verano, tratamos de estar cerca de las familias mas necesitadas ( el porcentaje mas debil del total) para asistir y cubrir las necesidades basicas, de manera de que puedan sostener el rugby de los sábados.
Con los juveniles, desde 15 años, la cosa es mas intensa, pues tenemos unas becas, poco dinero, del Ministerio provincial, mediante el cual los instamos a sostener el colegio, (no pueden abandonar el colegio). Junto con eso, tenemos apoyo escolar dos veces por semana, y los chicos deben traer sus boletines para verificar que van al colegio.Cuando hace falta, hacemos trámites ante los colegios.
A su vez, tenemos este año 8 jovenes que terminan el secundario, y acaban de empezar un taller de orientacion vocacional, que entre otras cosas, les permite abrir la cabeza respecto de todas las posibilidades de estudio, y tambien , el sentirse valorados por el hecho de que un psicologo se encarga de cada uno de ellos.
Digamos que tenemos, una pata en lo social, de asistencia a los mas necesitados, una pata deportiva, con el entrenamiento dos veces por semana y los partidos, y una pata de promocion educativa.
ZR Recibiis algun tipo de ayuda publica u os moveis para buscar financiacion privada..
MJ Como dije en el punto anterior, tenemos el Apoyo de la Provincia de Buenos Aires, con estas 150 becas para los juveniles ($75, por mes, osea,menos de 20 euros).
Ademas la Municipalidad (el Ayuntamiento) ha hecho un gran esfuerzo y nos ha cedido una tierra casi lujosa, en un lugar estratégico, pues le queda bien a los que vienen a jugar, y a nuestros chiocos, cerca de sus casa, doncde tenemos elclub, amedio construir.
Además de eso, el presupuesto anual se cubre con donaciondes de privados, y de empresas, lo mismo que el costo de la obra que estamos haciendo, con aporte de todos, de variado valor.
Els presidents gitanos del Brasil / Os presidentes ciganos do Brasil / Brazilian gypsy presidents
Molta gent creu que els gitanos famosos eren tots músics.
Encara és poc conegut que una potència mundial com el Brasil ha tingut dos presidents d´origen romaní, un dels quals, Kubitschek, va ser un dels polítics més importants del segle XX, creador en bona part del Brasil actual.
Juscelino Kubitschek de Oliveira
(Diamantina, 12 de setembro de 1902 — Resende, 22 de agosto de 1976) foi um médico, militar e político brasileiro.
Conhecido como JK, foi prefeito de Belo Horizonte (1940-1945), governador de Minas Gerais (1951-1955), e presidente do Brasil entre 1956 e 1961.
Foi o primeiro presidente do Brasil a nascer no século XX e o primeiro presidente do Brasil eleito pelo voto direto nascido após a Proclamação da República. Foi o último político mineiro eleito para a presidência da república pelo voto direto, antes de Dilma Rousseff, sendo que esta, porém, fez sua carreira política no estado do Rio Grande do Sul.
Casado com Sarah Kubitschek, com quem teve as filhas Márcia Kubitschek e Maria Estela Kubitschek, foi o responsável pela construção de uma nova capital federal, Brasília, executando, assim,um antigo projeto, já previsto em três constituições brasileiras, da mudança da capital federal do Brasil para promover o desenvolvimento do interior do Brasil e a integração do país.
Durante todo o seu mandato como presidente da República, (1956-1961), o Brasil viveu um período de notável desenvolvimento econômico e relativa estabilidade política. Com um estilo de governo inovador na política brasileira, Juscelino construiu em torno de si uma aura de simpatia e confiança entre os brasileiros.
Juscelino Kubitschek é, ainda hoje, um dos políticos mais admirados do cenário político do Brasil, aparecendo, junto com Getúlio Vargas, nas pesquisas de opinião pública, como os dois presidentes preferidos pelos brasileiros.
Segundo seu adversário José Sarney, Juscelino foi o melhor presidente que o Brasil já teve, por sua habilidade política, por suas realizações e pelo seu respeito às instituições democráticas.[1]
No ano de 2001, Juscelino Kubitschek de Oliveira foi eleito o "Brasileiro do Século" em uma eleição que foi publicada pela revista Isto É.
Juscelino nasceu, em 12 de setembro de 1902, em Diamantina. Seu pai, João César de Oliveira (1872-1905), foi caixeiro-viajante e exerceu, também, várias outras profissões. Sua mãe, Júlia Kubitschek (1873-1971), era professora e possuía ascendência checa (seu sobrenome é uma germanização do original checo Kubíček) e etnia cigana[2] — JK foi o único presidente de origem cigana em todo o mundo.[3] Juscelino perdeu o pai aos três anos de idade, e, a partir de então, a única fonte de renda da família era o trabalho de sua mãe[4].
Washington Luís Pereira de Sousa
October 26, 1869 - August 4, 1957) was a Brazilian politician. His family was of Portuguese Romani descent. He was born in Macaé, Rio de Janeiro, and moved to São Paulo, where he became a lawyer. Elected governor of São Paulo state in 1920 and president of Brazil in 1926, Washington Luís was the last president of the Brazilian First Republic (see also café com leite, coronelismo). Facing the 1929 crisis, the president lost almost all his support. He elected his friend Júlio Prestes as his successor in 1930, but just 3 weeks before the end of his term, Luís was overthrown by a coup d'etat (1930 Revolution) and was succeeded by a military junta.
Encara és poc conegut que una potència mundial com el Brasil ha tingut dos presidents d´origen romaní, un dels quals, Kubitschek, va ser un dels polítics més importants del segle XX, creador en bona part del Brasil actual.
(Diamantina, 12 de setembro de 1902 — Resende, 22 de agosto de 1976) foi um médico, militar e político brasileiro.
Conhecido como JK, foi prefeito de Belo Horizonte (1940-1945), governador de Minas Gerais (1951-1955), e presidente do Brasil entre 1956 e 1961.
Foi o primeiro presidente do Brasil a nascer no século XX e o primeiro presidente do Brasil eleito pelo voto direto nascido após a Proclamação da República. Foi o último político mineiro eleito para a presidência da república pelo voto direto, antes de Dilma Rousseff, sendo que esta, porém, fez sua carreira política no estado do Rio Grande do Sul.
Casado com Sarah Kubitschek, com quem teve as filhas Márcia Kubitschek e Maria Estela Kubitschek, foi o responsável pela construção de uma nova capital federal, Brasília, executando, assim,um antigo projeto, já previsto em três constituições brasileiras, da mudança da capital federal do Brasil para promover o desenvolvimento do interior do Brasil e a integração do país.
Durante todo o seu mandato como presidente da República, (1956-1961), o Brasil viveu um período de notável desenvolvimento econômico e relativa estabilidade política. Com um estilo de governo inovador na política brasileira, Juscelino construiu em torno de si uma aura de simpatia e confiança entre os brasileiros.
Juscelino Kubitschek é, ainda hoje, um dos políticos mais admirados do cenário político do Brasil, aparecendo, junto com Getúlio Vargas, nas pesquisas de opinião pública, como os dois presidentes preferidos pelos brasileiros.
Segundo seu adversário José Sarney, Juscelino foi o melhor presidente que o Brasil já teve, por sua habilidade política, por suas realizações e pelo seu respeito às instituições democráticas.[1]
No ano de 2001, Juscelino Kubitschek de Oliveira foi eleito o "Brasileiro do Século" em uma eleição que foi publicada pela revista Isto É.
Origem e carreira política
Washington Luís Pereira de Sousa
October 26, 1869 - August 4, 1957) was a Brazilian politician. His family was of Portuguese Romani descent. He was born in Macaé, Rio de Janeiro, and moved to São Paulo, where he became a lawyer. Elected governor of São Paulo state in 1920 and president of Brazil in 1926, Washington Luís was the last president of the Brazilian First Republic (see also café com leite, coronelismo). Facing the 1929 crisis, the president lost almost all his support. He elected his friend Júlio Prestes as his successor in 1930, but just 3 weeks before the end of his term, Luís was overthrown by a coup d'etat (1930 Revolution) and was succeeded by a military junta.
PICHI CHOIKE ARRIBA EL DIVENDRES
La Confederació Intergalàctica té el bon gust d´anunciar-vos que aquest divendres s´espera l´arribada al nostre planeta de la ( Glòria a ella ! ) Excelsa Immarcesible Victoriosa i Magnànima Mini-Comandant Interestelar Pichi Choike, en honor de la qual aquest honorable i noble bloc té el nom que té.
La nostra estimadíssima Pichi Choike ( Alabat sigui el seu nom ) arribarà en un minúscul aparell volador - on, malgrat tot, li sobra espai - i esperem que posi ordre en aquestes pàgines dominades ultimament per la subversió descontrolada, el contubernio judeo-masónico, la guerrila cibernètica i els incontrolats devoradors de patates fregides.
La Confederació lamenta els nombrosos escàndols polítics publicats en un bloc amb nom immaculat ( Glòria a Pichi Choike ! ) però lamenta encara més la sorprenent escasetat de ximpleries que tanta gràcia ens fan.
Esperem que aviat el bloc torni a la normalitat més ximple i no faci treballar tant el nostre censor, que ja ha hagut de censurar 749 amenaces de mort a Enrique Iglesias per part d´amics de la música, i això que no hi ha -encara- cap entrada sobre aquest trist personatge.
Prova de la gran feina del nostre censor, el David Bisbal ha dit "nunca las amenazas de muerte a Enrique Iglesias se vieron tan poco transitadas, e innncreible", frase que ha estat immediatament censurada.
Tornaré.
Atentament,
CHOIKE
Gran comandant interestelar i campió de menjar calçots a la Calçotada de Raticulin 2007, que em vaig menjar 4 kilos, neeeeng
dilluns, 21 de febrer del 2011
King Juan Carlos and 23-F coup
Aquest "cop" - mai millor dit- publicaré per rememorar els 30 anys del 23-F una info de l´enllaç de la viquipèdia en anglès, donat que en català i sobretot en castellà estan absolutament manipulats.
Recomano llegir la discussió de l´article en castellà, on podreu veure com hi ha un paio pagat per intervenir-hi cada "cop" que algú acusa al rei d´organitzar el cop d´estat.
From wikipedia :
SPAIN: King Juan Carlos
We were discussing the attempted Spanish coup of 1981, which King Juan Carlos thwarted, when I received Paul Preston's massive biography of him, Juan Carlos, el Rey de un pueblo, (Barcelona: Plaza Janés, 2003, pp. 671). In a way it is the story of the Spanish monarchy since 1931. The 1981 attempted coup is described in the last two chapters.
Paul does not explain his relations with the King, and,while the book cannot be described as an authorized biography, the numerous `photographs suggest that he had the cooperation. of the royal family.. There is a long bibliography, so the documentation could scarcely be more complete. In an earlier exchange, Paul rejected the story that the King connived in the 1981 coup, a story which made no sense to me. Then Christopher Jones defended it, I demanded that he produce evidence, saying I would gladly post it. Here is Christopher's reply:
"As for hard evidence of the King's complicity in a plot, there is none. But that is perfectly normal and proves nothing: anyone who has studied the martial art of military coups d'etat would never expect to find a "smoking gun," proving so and so's participation. (for example, a "Dear Jaime" letter, saying "please overthrow the government, sincerely.") However, there is ample circumstantial evidence of the King's knowledge of at least one plot underway on the night of February 23, 1981.
It is now widely accepted that there were two golpes under way on the night of February 23, 1981. The King (like Socialist leader Felipe González) was well aware of "Operación De Gaulle" whose aim was to replace Centrist Adolfo Súarez with General. Alfonso Armada as president of a "gobierno de concentración" that would include the Socialist PSOE. (Adolfo Suárea resigned, saying he did not want democracy to be just a parenthesis in Spanish history).
What the king almost certainly didn't know was just how Armada was going to engineer this coup. (This would be in keeping with standard coup practice.) At some point in late 1980, Armada merged his soft coup with another hardline conspiracy involving the members of the failed 1978 "Operación Galaxia" putsch: Major Ricardo Saénz de Ynestrillas and Col. Antonio Tejero Molina.
Tejero got off with a reprimand, which is itself amazing. What was the King's role as Commander in Chief of the armed forces in the decision to let Ynestrillas and Tejero off the hook? Why weren't they cashiered? Nobody has answered that question yet. , Saenz de Ynestrillas died a major (assassinated by ETA) but was a captain at the time of Galaxia (1978) Tejero did a stint in jail, but both were quickly returned to active duty.
We can only guess that the King was probably shocked by Tejero's theatrical antics in the Cortes (Spanish parliament), and Miláns' military occupation of Valencia. But, the Zarzuela royal palace admits that the first phone call to the palace after the occupation of the parliament was made to the King by Alfonso Armada. The King asked him to come immediately to the Zarzuela -- yet this idea was nixed by Sabino Fernández Campos (who had replaced Armada as secretary), and Armada was held at a distance. Later in the evening Armada was sent by the king to the parliament "as a strictly personal initiative" to negotiate the release of the deputies.
The other, more violent Miláns/Tejero coup whose aim was to turn the clock back to Francosim was a very odd operation indeed. It centered on the División Acorazada Brunete being deployed in Madrid in the same way Miláns occupied Valencia. Spanish Radio and Television was occupied but the Brunete's tanks never rolled. The man who really saved Spain's fledgling democracy that night was Lt. General Guillermo Quintana Lacaci, Captain-General of the Madrid military region.
Only a moron would have backed Miláns and Tejero once Brunete was ordered to stay put. General Luis Torres Rojas, a former Brunete commander, was sent to take over the armed divisionbut he was thwarted by Quintana and his immediate superior, José Gabeiras. (Look how the upper echelons of the army were filled with Galicians -- Franco's home region.) Curiously, Quintana was later assassinated by ETA (or so goes the official story).
Frankly, the coup was a classic example of an army that was top heavy: too many Generals with Civil War service, too old to realize that it is the lower officer ranks, and in particular the Captains, who make the tanks roll (look at the MFA in Portugal and the almost flawless coup of April 25 that overthrew the old Salazar state.) I still find it very strange, to put it mildly that if the Golpistas could find the required motorized troops to occupy RTVE, that they didn´t move to isolate the Zarzuela "to guaranty the monarch's safety," and cut all telephone communications to Juan Carlos. That is very suspicious.
There are also rumors of two taped television messages to the nation (I don't believe this one.) Finally there is another theory that is worth mentioning because it sounds eerily like the current debate in the US and the UK over the CIA's Iraq intelligence or manipulation thereof. A book published a few years ago asserted that the Spanish military intelligence bureau, known as CESID was in fact behind the Tejero operation. Most Spanish commentators accept that the courts martial and appeals that followed the events on February 23 were a complete farce. This inability to confront those events has only fuelled speculation that the King was in some way involved.
In the end, there is only one leitmotiv that distinguishes one coup from another: the willingness to spill blood. The brilliance of the Captain's coup in Portugal was its flawless execution and its desire not to kill anybody (althought the old PIDE agents did shoot back). Pinochet like Franco, came in shooting and bombing. In the end the man who thwarted the Spanish coup was not the King -- it was the ghost of the Civil War. He was clanking its chains on the night of February 23, and everyone was so scared that it ended peacefully -- progress, finally.
PS: the Borbon kings have a history of skeletons in the closet. I have just learned from a publisher in Madrid that Alfonso XIII had an illegitimate son whom Juan Carlos calls "tío." A biography about the person has been published. There are many rumors that the present King has followed in his Grandpa's footsteps -- but this is strictly censored in the press, although everybody know who is the mother".
RH: Christopher admits tat there is no hard evidence that the King connived in the plot. My comment must be simply that evidence is required. Otherwise it is like saying "Politicians lie. Therefore Tony Blair`s statement must be a lie". For a detailed comment on Christopher's account, we must appeal to Paul, who I hope will respond in whatever detail he deems appropriate.
Ronald Hilton - 7/19/03
UN LLIBRE EN CATALÀ SOBRE EL TEMA :
"UN REI, COP PER COP"
Un rei, cop per cop, és el primer intent d'aproximació crítica a la figura de Joan Carles de Borbó i Borbó. actual rei d'Espanya i el tabú informatiu més gran del regne.
Amb immunitat penal davant de qualsevol acte delictiu que pogués cometre, i protegit pels mitjans de comunicació convencionals com si fos una espècie en perill d'extinció.
S'han publicat molt poques coses amb un mínim d'objectivitat sobre la seva persona i sobre les seves actuacions polítiques. En aquesta biografia no autoritzada se'l presenta com un personatge atret pel poder des de molt jove, que ha basat la seva trajectòria vital a salvar els esculls que se li han anat presentant, amb l'únic objectiu de ser rei.
Les grans fites en la seva carrera de monarca, cop per cop, han estat: la mort del seu germà, la traició al seu pare, el cop d'Estat del 23-F, la construcció d'una important fortuna personal, diverses batalles campals per evitar que els seus escàndols sexuals veiessin la llum, tantes altres per impedir que els problemes dels seus "íntims" fossin tractats amb independència en els tribunals...
Tot això configura un currículum prou agitat que no té res a veure amb aquell personatge mitificat al qual s'atribueix, com un gran mèrit. el fet d'haver liderat el "pacífic procés de transició democràtica".
La Guàrdia urbana, la selecció espanyola i les putes
|
El Cas Vilaró encara cueja. I no pas pel fet que la premsa en parli, sinó precisament per l'emmudiment generalitzat de la casta periodística. I pel silenci de la classe política, coneixedora a la perfecció d'una versió diferent de l'oficial que corre de boca en boca als despatxos o als mòbils. La presentació d'una querella per part de l'Ajuntament de Barcelona i pel cap de la Guàrdia Urbana Xavier Vilaró contra diversos mitjans de comunicació i el consens polític per posar terra damunt del cas han tancat la porta a qualsevol informació que aportés llum a un misteriós succés sobre el qual pesa l'amenaça de l'anatema. Per descomptat l'amenaça sobre els qui divulguessin una altra informació que l'oficial no han estat només les querelles interposades contra alguns periodistes i responsables dels mitjans, sinó sobretot l'evident xantatge d'anul·lar els contractes comercials de propaganda institucional, de la qual alguns mitjans tant depenen. El resultat ha estat que qualsevol referència a la investigació del cas s'ha articulat des de la justificació, sense furgar més en un cas ple de contradiccions (com ja van posar de manifest Vilaweb.cat o La Directa). Com a conseqüència de la campanya d'intimidació institucional el "Cas Vilaró" va passar a "Cas Escarp", de la mateixa manera que el terme 'prostitució' es va evaporar de la notícia inicial a diversos mitjans (Com ara en el cas de la informació elaborada per e-notícies.cat, en què el titular va canviar de 'El cap de la Guàrdia Urbana, de putes?' per l'eufemisme 'en una casa de barrets?' en només unes hores.). La justificació, la desviació de la notícia o la desaparició del centre d'atenció són massa sovint recursos de l'autocensura, la malaltia congènita dels professionals del periodisme actual, agreujada en aquest cas per les amenaces contra qualsevol informació "no oficial". Però el "Cas Vilaró" encara cueja. I corre la brama, entre polítics, periodistes i altres coneixedors del tema, que la versió oficial encobreix uns fets que inevitablement s'acabaran destapant. Un assumpte que cou entre alguns responsables sabedors de les circumstàncies que van portar el cap de la Guàrdia Urbana a l'hospital. És força simptomàtic que als fòrums policials (per exemple, el de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que es va tancar just en esclatar la rocambolesca història per evitar que es fessin públiques algunes opinions sobre el cas) la percepció dels agents que hi intervenen és d'incredulitat i, sobretot, de denúncia de la discriminació pel fet que el cas afectava un càrrec policial i no pas un simple agent. El Cas Vilaró recorda molt, salvant el temps, al procés judicial contra el periodista Josep M. Huertas Claveria ara fa 33 anys. El seu article "Vida erótica subterránea", sobre els burdells regentats per vídues de militars espanyols, el va portar a la presó . Convé recordar un dels actes de processament contra Huertas Claveria: "La mencionada frase, pudiera constituir un presunto delito de injuria de los que por cualquier medio de publicidad, ofendan clara o encubiertamente a los Ejércitos o Instituciones Militares (...)". La diferència substancial és que aleshores, malgrat la Dictadura, els companys periodistes s'hi van solidaritzar. Una solidaritat impensable avui en dia en un gremi immunitzat davant el tancament de diaris o la tortura i empresonament de periodistes a l'Estat espanyol. Potser durant el que resta d'estiu s'aclariran alguns clarobscurs sobre aquest tema. En qualsevol cas, i parafrasejant Bertolt Brecht, aquells periodistes que han claudicat en les seves funcions d'investigar i d'informar, però també en el cas dels responsables polítics que han contribuït a posar terra al damunt del cas, en un futur hauran de ser previsors. Perquè qui no comparteixi la batalla, bé haurà de compartir la derrota. Cas Vilaró (capítol 3: prepotència)No conec el senyor Xavier Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana, ni l'he vist mai enlloc ni n'havia llegit cap declaració o entrevista, amb lo que el meu posicionament respecte el seu cas no respon a cap tírria personal (tret de la desconfiança que em pugui despertar qualsevol alt càrrec institucional, perquè els camins de l'ascens sovint van plens de suborns, abaixades de pantalons, silencis còmplices, pactes d'índole mafiosa i d'altres herbes verinoses). Senzillament, em va cridar molt que la versió oficial culpés de la pilotada als Mossos, quan sempre es tendeix al contrari, és a dir, minimitzar o ocultar els efectes de la brutalitat de les càrregues policials. Navegant una mica, vaig poder descobrir que hi havia hagut una segona versió (la de la pallissa al puticlub), que ràpidament sí que va patir el procediment informatiu a què m'acabo de referir: o bé es va minimitzar (de 'puticlub' es va passar a 'club', per exemple) o bé es va silenciar directament (i això va ser en la majoria dels casos). Passaven les hores i en la majoria de diaris (fins i tot els que s'havien adaptat al "procediment habitual") apareixien informacions que palesaven força contradiccions. Tot plegat feia pudor, molta pudor. Els ciutadans estàvem mal informats i es va arribar a l'extrem de querellar-se contra els periodistes que provaven d'il·luminar el cas des de d'altres angles. I avui el diari El País publica una entrevista amb el senyor Vilaró (llegiu-la pitjant aquí) que m'ha emprenyat encara una mica més, i ara ja sí que comencem a lliscar pel terreny de la mania personal. Alguns apunts al respecte: (a) Afirma que va tornar a la Plaça d'Espanya a la 1:40h, quan "els Mossos estaven carregant i la gent ho destrossava tot", i llavors va rebre l'impacte davant de l'hotel Plaza. Cosa que desmenteixen tant la versió dels Mossos (segons la qual els alderulls s'havien desplaçat cap al carrer Tarragona) com les fotografies d'alguns periodistes (vegeu-ne la notícia a Vilaweb). (b) El tio es defensa insultant i amb prepotència: davant de les informacions contra-oficials, remet al refrany de "cree el ladrón que todos son de su condición". És a dir, que si un periodista troba indicis de què podria haver estat apallissat en un burdell, és el periodista el que passa automàticament a ser un putero. Es veu que els periodistes, en fer la seva feina, són uns camaleons, perquè es van transformant en allò que investiguen. Els de l'Entre Línies, sense anar més lluny, i segons el senyor Vilaró, han estat estafadors, proxenetes, desfalcadors i unes quantes bèsties més. I per si no havia quedat clar, afegeix que "els que diuen que jo era a un prostíbul, igual ho pensen perquè ells i els seus amics en són clients habituals". Sí, senyor, amb l'elegància i decoro que correspon a tot un cap de la Guàrdia Urbana. Doncs miri, senyor Vilaró, jo no tinc clar què va passar aquella nit, però la versió oficial em fa sospitar i no veig massa descabellada l'opció de la pallissa al prostíbul. I ni jo ni els meus amics (com a mínim els més propers) hem anat mai de putes, gràcies. (c) Quan se li pregunta si ha pecat d'ingenu en voler ser tan discret (és a dir, en no dir res ni a l'intendent de la Guàrida Urbana ni als Mossos, cosa que sembla la més normal del món i pròpia del càrreg que detenta), diu que "potser he pecat d'excessiva lleialtat al sistema", cosa que em fa venir un tremolor a l'espinada i m'omple de curiositat per saber a què es refereix quan parlar de 'sistema' (el legal-ideal o el real-mafiós?) (d) Quan li pregunten si pensa que hi pot haver gent que li tingui ganes, respon que ni ho sap ni li interessa. Novament, doncs, em de recórrer a fonts d'informació alternatives (és a dir, susceptibles de patir una querella), com ara aquest article publicat a Kaosenlared en què es denuncien algunes complicitats de la Guàrdia Urbana amb estafadors, proxenetes i membres de la ultradreta. (e) Diu que la querella contra els periodistes és per a salvar l'honor de la Guàrdia Urbana, però li ha faltat afegir que és també per a embrutar l'honor dels Mossos, que passen a ser uns salvatges que no segueixen la normativa i disparen les boles apuntant al cos. Un honor, d'altra banda, que queda ja força retratat en l'article de Kaos que he citat al punt anterior, i del que reprodueixo un paràgraf: "En el cas del 2006, en què l'agent que tenia una xarxa de proxenetisme a Sant Andreu (també acusat de suborn, estafa i tràfic d'influències), l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va DEFENSAR L'HONRADESA del cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona després de fer-se públic el tercer cas d'agents presumptament implicats en coaccions a empresaris, que l'alcalde Hereu va qualificar aleshores d' "anècdotes" i "anomalies". [PS 00:15h]: Casos en què policies deshonren el Cos n'hi ha a cabassos. Sense anar gaire lluny, avui podem llegir que els Maulets de Mataró han volgut acomiadar-se de l'ex-cap de policia de la ciutat, que va ser pillat conduint borratxo, portant-li una panera plena d'alcohol. L'ajuntament de Mataró ha considerat que aquest cop l'honor podia ser restituït oferint-li una nova feina en una empresa municipal cobrant 67.000€. Ai, l'honor. Més aviat semblen mamonejos mafiosos... (f) I no té altra manera d'acabar l'entrevista que amb un toc d'humor negre. Textualment: "si hi ha una sentència condemnatòria (per les querelles), destinaré els diners a la fundació contra l'Alzheimer de Pasqual Maragall, per a què no s'oblidin els fets". Un catxondo prepotent, és la impressió que en començo a tenir. Un dels perfils clàssics de putero, d'altra banda. |
Islàndia: La revolució silenciada
13.02.2011
* A la fi de 2008, els efectes de la crisi en l’economia islandesa són devastadors. A l’octubre es nacionalitza Landsbanki, principal banc del país. El govern britànic congela tots els actius de la seva subsidiària IceSave, amb 300.000 clients britànics i 910 milions d’euros invertits per administracions locals i entitats públiques del Regne Unit. A Landsbanki li seguiran els altres dos bancs principals, el Kaupthing el Glitnir. Els seus principals clients estan en aquest país i a Holanda, clients als quals els seus estats han de reemborsar els seus estalvis amb 3.700 milions d’euros de diners públics. En aquells dies, el conjunt dels deutes bancaris d’Islàndia equival a diverses vegades el seu PIB. D’altra banda, la moneda es desploma i la borsa suspèn la seva activitat després d’un enfonsament del 76%. El país està en fallida.
* El govern sol·licita oficialment ajuda al Fons Monetari Internacional (FMI), que aprova un préstec de 2.100 milions de dòlars, completat per altres 2.500 milions d’alguns països nòrdics.
* Les protestes ciutadanes al davant del parlament de Reykjavik van en augment. El 23 de gener de 2009 es convoquen eleccions anticipades i tres dies després, les cassolades ja són multitudinàries i provoquen la dimissió del Primer Ministre, el conservador Geir H. Haarden, i de tot el seu govern en bloc. És el primer govern (i únic que jo sàpiga) que cau víctima de la crisi mundial.
* El 25 d’abril se celebren eleccions generals de les quals surt un govern de coalició format per l’Aliança Social-demòcrata i el Moviment d’Esquerra Verda, encapçalat per la nova Primera Ministra Jóhanna Sigurðardóttir.
* Al llarg del 2009 continua la pèssima situació econòmica del país i l’any tanca amb una caiguda del PIB del 7%.
* Mitjançant una llei àmpliament discutida en el parlament es proposa la devolució del deute a Gran Bretanya i Holanda mitjançant el pagament de 3.500 milions d’euros, suma que pagaran totes les famílies islandeses mensualment durant els pròxims 15 anys al 5,5% d’interès. La gent es torna a llençar al carrer i sol·licita sotmetre la llei a referèndum. Al gener de 2010 el President, Ólafur Ragnar Grímsson, es nega a ratificar-la i anuncia que hi haurà consulta popular.
* Al març se celebra el referèndum i el NO al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots. La revolució islandesa aconsegueix una nova victòria de forma pacífica.
* El FMI congela les ajudes econòmiques a Islàndia a l’espera que es resolgui la devolució del seu deute.
* A tot això, el govern ha iniciat una investigació per a dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius. La Interpol dicta una ordre internacional d’arrest contra l’expresident del Kaupthing, Sigurdur Einarsson.
* En aquest context de crisi, es tria una assemblea constituent el passat mes de novembre per a redactar una nova constitució que reculli les lliçons apreses de la crisi i que substitueixi a l’actual, una còpia de la constitució danesa. Per a això, es recorre directament al poble sobirà. Es trien 25 ciutadans sense filiació política dels 522 que s’han presentat a les candidatures, per a això només era necessari ésser major d’edat i tenir el suport de 30 persones. L’assemblea constitucional començarà el seu treball al febrer de 2011 i presentarà un projecte de carta magna a partir de les recomanacions consensuades en diferents assemblees que se celebraran per tot el país. Haurà de ser aprovada per l’actual Parlament i pel que es constitueixi després de les pròximes eleccions legislatives.
* I per a finalitzar, una altra mesura “revolucionària” del parlament islandès: la Iniciativa Islandesa Moderna per a Mitjans de comunicació (Icelandic Modern Media Initiative), un projecte de llei que pretén crear un marc jurídic destinat a la protecció de la llibertat d’informació i d’expressió. Es pretén fer del país un refugi segur per al periodisme d’investigació i la llibertat d’informació on es protegeixin fonts, periodistes i proveïdors d’Internet que allotgin informació periodística; l’infern per a EEUU i el paradís per a Wikileaks.
Doncs aquesta és la breu història de la Revolució Islandesa: dimissió de tot un govern en bloc, nacionalització de la banca, referèndum perquè el poble decideixi sobre les decisions econòmiques transcendentals, empresonament de responsables de la crisi, reescriptura de la constitució pels ciutadans i un projecte de blindatge de la llibertat d’informació i d’expressió.
Se’ns ha parlat d’això als mitjans de comunicació europeus? S’ha comentat a les repugnants tertúlies radiofòniques de politicastres de mig pèl i mercenaris de la desinformació? S’han vist imatges dels fets per la TV? Clar que no.
Ha de ser que als Estats Units d’Europa no els sembla suficientment important que un poble agafi les regnes de la seva sobirania i planti cara al «rodillo» neoliberal. O potser temen que se’ls caigui la cara de vergonya al quedar una vegada més en evidència que han convertit la democràcia en un sistema plutocràtic on res ha canviat amb la crisi, excepte l’inici d’un procés de socialització de les pèrdues amb retallades socials i precarització de les condicions laborals. És molt probable també que pensin que encara quedi vida intel·ligent entre les seves unitats de consum, que tant els agrada anomenar ciutadans, i temin un efecte contagi. Encara que el més segur és que aquesta calculada minusvaloració informativa, quan no silenci clamorós, es degui a totes aquestes causes juntes.
Alguns diran que Islàndia és una petita illa de tan sols 300.000 habitants, amb un entramat polític, econòmic i administratiu molt menys complex que el d’un gran país europeu, en el qual és més fàcil organitzar-se i portar a terme aquest tipus de canvis. No obstant això és un país que, encara que tenen gran independència energètica gràcies a les seves centrals geotèrmiques, compta amb molt pocs recursos naturals i té una economia vulnerable, les exportacions de la qual depenen en un 40% de la pesca. També hi ha els qui diran que han viscut per sobre de les seves possibilitats endeutant-se i especulant en el casino financer com el que més, i és cert. Igual que ho han fet la resta dels països guiats per un sistema financer liberalitzat fins a l’infinit pels mateixos governs irresponsables i suïcides que ara es posen les mans al cap. Jo simplement penso que el poble islandès és un poble culte, solidari, optimista i valent, que ha sabut rectificar posant-hi dos collons, plantant-li cara al sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món.
El país ja ha iniciat negociacions per a entrar dins la Unió Europea. Espero, pel seu bé i tal com estan posant-se les coses al continent amb la plaga de farsants que ens governen, que el poble islandès completi la seva revolució rebutjant l’adhesió. I tant de bo passés el contrari, que sigui Europa la que entrés a Islàndia, perquè aquesta si que seria la veritable Europa dels pobles.
L´AJUNTAMENT DE BARCELONA CONTRA EL RUGBI
L’administració barcelonina es beu l’enteniment
Molts dels qui visiteu aquest web ja coneixeu la notícia. L’Ajuntament de Barcelona, en un acte que mereix una tirallonga de qualificatius que ens estalviarem de transcriure, va ordenar al Poble Nou Enginyers que no organitzés el tercer temps corresponent al partit entre el club barceloní i el València Tecnidex.
Segons informava El Mundo Deportivo a finals de la setmana passada, l’Ajuntament de Barcelona, comandat per Jordi Hereu, va notificar al club el “requeriment d’abstenció de la celebració”; no contents amb aquesta notificació, informaven en la mateixa carta que patrulles de la Guàrdia Urbana estarien amatents per “mantenir l’ordre”. Per acabar-ho d’adobar, la notificació enlloc d’anar signada pel regidor del districte, Víctor Gimeno, la firmava la cap del departament de Serveis Jurídics, Rocío Benito (detall administratiu ben curiós, val a dir).
El president del CNPN-Enginyers, sr. Jordi Homs, no es va estar de vincular aquesta prohibició amb la situació de conflicte que manté el club amb l’Institut Barcelona Esports, arran del contracte de lloguer de les instal•lacions de la Mar Bella. Per Homs, el que ha intentat amb aquesta acció l’Ajuntament és “matar mosques a canonades”. El millor comentari que hem llegit de tot el tema el va fer el president del BUC, sr. Alfons Salvador: “el rugby sense tercer temps és com ballar sardanes sense agafar-se de les mans”.
Segons informava El Mundo Deportivo a finals de la setmana passada, l’Ajuntament de Barcelona, comandat per Jordi Hereu, va notificar al club el “requeriment d’abstenció de la celebració”; no contents amb aquesta notificació, informaven en la mateixa carta que patrulles de la Guàrdia Urbana estarien amatents per “mantenir l’ordre”. Per acabar-ho d’adobar, la notificació enlloc d’anar signada pel regidor del districte, Víctor Gimeno, la firmava la cap del departament de Serveis Jurídics, Rocío Benito (detall administratiu ben curiós, val a dir).
El president del CNPN-Enginyers, sr. Jordi Homs, no es va estar de vincular aquesta prohibició amb la situació de conflicte que manté el club amb l’Institut Barcelona Esports, arran del contracte de lloguer de les instal•lacions de la Mar Bella. Per Homs, el que ha intentat amb aquesta acció l’Ajuntament és “matar mosques a canonades”. El millor comentari que hem llegit de tot el tema el va fer el president del BUC, sr. Alfons Salvador: “el rugby sense tercer temps és com ballar sardanes sense agafar-se de les mans”.
No deixa de ser un contrasentit que tot això passi la mateixa setmana que cinc clubs de rugby de Barcelona demanaven més suport per al nostre esport pels valors inherents de solidaritat, sacrifici i integració; la mateixa setmana que la USAP ha anunciat que es desplaçarà a Barcelona per disputar un partit del Top 14 (i s’ha guanyat el dret a jugar-ne un altre, en passar a quarts de la Heineken Cup). Evidentment, també és un contrasentit que els “cervells administratius” responsables d’una àrea com és la d’Esports, en un Ajuntament com se suposa que és el de Barcelona, desconeguin completament els usatges de l’esport de l’ovalada. Ja se sap que més de cent vuitanta anys d’història no són suficients per poder fruir de les tradicions.
Etiquetes de comentaris: Catalunya Ovalada
Penya Barcelonista Usapista
The New York Times explica la catalanitat de la USAP, de cronica.cat
The New York Times explica la catalanitat de la USAP
El rotatiu més prestigiós dels Estats Units explica que després d’anys de rumors, finalment la USAP de Perpinyà jugarà un partit de Champions a la capital de Catalunya, concretament a l’Estadi Olímpic Lluís Companys fent així un acte d’afirmació ‘de la seva identitat com a catalans’.
Podeu llegir l’article del The New York Times aquí. Així doncs, el millor equip de Rugbi del país farà una passa endavant per consolidar les seves excel·lents relacions amb el Principat. Així, el pròxim 2 d’abril la USAP de Perpinyà jugara contra el Tolosa a les 16h per avançar en la Heineken Cup, l’equivalent de la Champions League futbolística.
Aquest matx forma part de l’acord de col·laboració entre el Barça i la USAP. En un primer moment s’havia especulat que el partit es jugaria al Camp Nou. Però finalment aquest esdeveniment esportiu es farà al Lluís Companys ja que el Barça estava preocupat per com podria quedar la gespa després d’un partit de primer nivell de rugbi europeu. Ajudes immorals al capitalisme
Em pregunto si enlloc de donar milions i més milions directament als bancs no els podrien donar a la gent a canvi de tenir-los al banc....però es veu que és millor retallar en ajudes, hospitals, escoles, i que els grans lladres es facin encara més rics desprès de destrossar-nos la vida.
Jo vull ser islandès !!
Allà han ficat els banquers a la presó.
L´HOME QUE VA FER CAURE MUBARAK
ESCALOFRIANTE DOCUMENTO : EL HOMBRE QUE HIZO CAER A MUBARAK !!
Este fue el que negoció la marcha del dictador diciendole "nananunninu anonu nanananu " ( video grabado en plena plaza Tahrir la víspera de la caida de Mubarak, como veis algunos se lo pasaban muy bien en las protestas, estos egipcios son unos cachondos )
Este fue el que negoció la marcha del dictador diciendole "nananunninu anonu nanananu " ( video grabado en plena plaza Tahrir la víspera de la caida de Mubarak, como veis algunos se lo pasaban muy bien en las protestas, estos egipcios son unos cachondos )
EL PP VALENCIÀ CONTRA TV3
PAÍS VALENCIÀ I PAÏSOS ÀRABS: LLIBERTAT !!! MORI EL MAL GOVERN !!!
Divendres, 18 / febrer / 2011 a les 17:35
Si em permeteu una mica d´humor negre en una dia tan dolent per la democràcia, faré de David Bisbal : "NUNCA ESTUVO LA TV3 EN VALENCIA TAN POCO TRANSITADA" i "NUNCA ESTUVO EL GRAN PREMIO DE BAHREIN TAN POCO TRANSITADO" ....ara mateix a Al Jazeera diuen que estan disparant contra el poble al carrer. I a Líbia el mateix.
El xeic de Bahrein i Ghaddafi ho haurien de pagar amb la vida, perque si s´en surten, els altres tirans voldran fer el mateix : una matança el primer dia per que la gent no continui protestant. Que els agafin i els pengin !
I si uns dictadors tanquen google o facebook per fer callar les protestes, uns polítics escollits pels valencians "para ofrendar nuevas glorias a España" tanquen televisions en català, que poden parlar dels seus nombrosos escàndols.
PAÍS VALENCIÀ I PAÏSOS ÀRABS: LLIBERTAT !!! MORI EL MAL GOVERN !!!
Divendres, 18 / febrer / 2011 a les 17:35
Si em permeteu una mica d´humor negre en una dia tan dolent per la democràcia, faré de David Bisbal : "NUNCA ESTUVO LA TV3 EN VALENCIA TAN POCO TRANSITADA" i "NUNCA ESTUVO EL GRAN PREMIO DE BAHREIN TAN POCO TRANSITADO" ....ara mateix a Al Jazeera diuen que estan disparant contra el poble al carrer. I a Líbia el mateix.
El xeic de Bahrein i Ghaddafi ho haurien de pagar amb la vida, perque si s´en surten, els altres tirans voldran fer el mateix : una matança el primer dia per que la gent no continui protestant. Que els agafin i els pengin !
I si uns dictadors tanquen google o facebook per fer callar les protestes, uns polítics escollits pels valencians "para ofrendar nuevas glorias a España" tanquen televisions en català, que poden parlar dels seus nombrosos escàndols.
Divendres, 18 / febrer / 2011 a les 17:35
Si em permeteu una mica d´humor negre en una dia tan dolent per la democràcia, faré de David Bisbal : "NUNCA ESTUVO LA TV3 EN VALENCIA TAN POCO TRANSITADA" i "NUNCA ESTUVO EL GRAN PREMIO DE BAHREIN TAN POCO TRANSITADO" ....ara mateix a Al Jazeera diuen que estan disparant contra el poble al carrer. I a Líbia el mateix.
El xeic de Bahrein i Ghaddafi ho haurien de pagar amb la vida, perque si s´en surten, els altres tirans voldran fer el mateix : una matança el primer dia per que la gent no continui protestant. Que els agafin i els pengin !
I si uns dictadors tanquen google o facebook per fer callar les protestes, uns polítics escollits pels valencians "para ofrendar nuevas glorias a España" tanquen televisions en català, que poden parlar dels seus nombrosos escàndols.
Multes de 120.000 euros a ACPV per cada mes que emeta TV3
El govern valencià amenaça greument les emissions de la televisió catalana gràcies a una recent modificació de la llei de l'audiovisual
La mesura se suma a l'avís d'embargament contra l'entitat de la setmana passada
El govern de Francisco Camps sembla entestat a posar fi a les emissió de TV3 al País Valencià abans de les eleccions de maig. Acció Cultural del País Valencià (ACPV), propietària dels repetidors del senyal ha rebut dos requeriments de la Direcció General de Promoció Institucional que l'insta a paralitzar les emissions des de tots els repetidors davall l'amenaça d'una multa de 30.000 euros, que es reproduirà cada 15 dies, en cas que persistisca el manteniment del senyal. És a dir, que ACPV hauria de pagar una multa de 120.000 euros per cada mes (quatre setmanes) que mantinguera les emissions a partir d'ara.
L'executiu de Camps es recolza jurídicament en la modificació de la llei del sector audiovisual del passat desembre. ACPV sospita que el canvi normatiu va tindre com a “objectiu únic” incrementar les sancions a l'entitat.
La nova maniobra de la Generalitat se suma a la que va transcendir la setmana passada, en què l'Administració va amenaçar ACPV amb l'embargament si no pagava abans del 20 de març els 600.000 euros que encara deu en concepte de multes anteriors per les emissions.
ACPV considera la situació d'una “gravetat” notable. De fet, té previst reunir d'urgència la seua junta directiva demà dijous per prendre una decisió al respecte.
Com diu el meu amic, l'Andreu Pérez Lorite: "Mubarak tallava el FB, Xina censura Internet i el PP apaga tv3 al País Valencià. On es la diferència? i el Govern dels millors calla...
En quin país vivim? El TS admet recurs contra consultes democràtiques i ara el govern valencià prohibeix l'emissió de #TV3 #sensesenyal "
L'executiu de Camps es recolza jurídicament en la modificació de la llei del sector audiovisual del passat desembre. ACPV sospita que el canvi normatiu va tindre com a “objectiu únic” incrementar les sancions a l'entitat.
La nova maniobra de la Generalitat se suma a la que va transcendir la setmana passada, en què l'Administració va amenaçar ACPV amb l'embargament si no pagava abans del 20 de març els 600.000 euros que encara deu en concepte de multes anteriors per les emissions.
ACPV considera la situació d'una “gravetat” notable. De fet, té previst reunir d'urgència la seua junta directiva demà dijous per prendre una decisió al respecte.
Com diu el meu amic, l'Andreu Pérez Lorite: "Mubarak tallava el FB, Xina censura Internet i el PP apaga tv3 al País Valencià. On es la diferència? i el Govern dels millors calla...
En quin país vivim? El TS admet recurs contra consultes democràtiques i ara el govern valencià prohibeix l'emissió de #TV3 #sensesenyal "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)