 |  |  |
El Cas Vilaró encara cueja. I no pas pel fet que la premsa en parli, sinó precisament per l'emmudiment generalitzat de la casta periodística. I pel silenci de la classe política, coneixedora a la perfecció d'una versió diferent de l'oficial que corre de boca en boca als despatxos o als mòbils. La presentació d'una querella per part de l'Ajuntament de Barcelona i pel cap de la Guàrdia Urbana Xavier Vilaró contra diversos mitjans de comunicació i el consens polític per posar terra damunt del cas han tancat la porta a qualsevol informació que aportés llum a un misteriós succés sobre el qual pesa l'amenaça de l'anatema. Per descomptat l'amenaça sobre els qui divulguessin una altra informació que l'oficial no han estat només les querelles interposades contra alguns periodistes i responsables dels mitjans, sinó sobretot l'evident xantatge d'anul·lar els contractes comercials de propaganda institucional, de la qual alguns mitjans tant depenen. El resultat ha estat que qualsevol referència a la investigació del cas s'ha articulat des de la justificació, sense furgar més en un cas ple de contradiccions (com ja van posar de manifest Vilaweb.cat o La Directa). Com a conseqüència de la campanya d'intimidació institucional el "Cas Vilaró" va passar a "Cas Escarp", de la mateixa manera que el terme 'prostitució' es va evaporar de la notícia inicial a diversos mitjans (Com ara en el cas de la informació elaborada per e-notícies.cat, en què el titular va canviar de 'El cap de la Guàrdia Urbana, de putes?' per l'eufemisme 'en una casa de barrets?' en només unes hores.). La justificació, la desviació de la notícia o la desaparició del centre d'atenció són massa sovint recursos de l'autocensura, la malaltia congènita dels professionals del periodisme actual, agreujada en aquest cas per les amenaces contra qualsevol informació "no oficial". Però el "Cas Vilaró" encara cueja. I corre la brama, entre polítics, periodistes i altres coneixedors del tema, que la versió oficial encobreix uns fets que inevitablement s'acabaran destapant. Un assumpte que cou entre alguns responsables sabedors de les circumstàncies que van portar el cap de la Guàrdia Urbana a l'hospital. És força simptomàtic que als fòrums policials (per exemple, el de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que es va tancar just en esclatar la rocambolesca història per evitar que es fessin  públiques algunes opinions sobre el cas) la percepció dels agents que hi intervenen és d'incredulitat i, sobretot, de denúncia de la discriminació pel fet que el cas afectava un càrrec policial i no pas un simple agent. El Cas Vilaró recorda molt, salvant el temps, al procés judicial contra el periodista Josep M. Huertas Claveria ara fa 33 anys. El seu article "Vida erótica subterránea", sobre els burdells regentats per vídues de militars espanyols, el va portar a la presó . Convé recordar un dels actes de processament contra Huertas Claveria: "La mencionada frase, pudiera constituir un presunto delito de injuria de los que por cualquier medio de publicidad, ofendan clara o encubiertamente a los Ejércitos o Instituciones Militares (...)". La diferència substancial és que aleshores, malgrat la Dictadura, els companys periodistes s'hi van solidaritzar. Una solidaritat impensable avui en dia en un gremi immunitzat davant el tancament de diaris o la tortura i empresonament de periodistes a l'Estat espanyol. Potser durant el que resta d'estiu s'aclariran alguns clarobscurs sobre aquest tema. En qualsevol cas, i parafrasejant Bertolt Brecht, aquells periodistes que han claudicat en les seves funcions d'investigar i d'informar, però també en el cas dels responsables polítics que han contribuït a posar terra al damunt del cas, en un futur hauran de ser previsors. Perquè qui no comparteixi la batalla, bé haurà de compartir la derrota. Cas Vilaró (capítol 3: prepotència)No conec el senyor Xavier Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana, ni l'he vist mai enlloc ni n'havia llegit cap declaració o entrevista, amb lo que el meu posicionament respecte el seu cas no respon a cap tírria personal (tret de la desconfiança que em pugui despertar qualsevol alt càrrec institucional, perquè els camins de l'ascens sovint van plens de suborns, abaixades de pantalons, silencis còmplices, pactes d'índole mafiosa i d'altres herbes verinoses). Senzillament, em va cridar molt que la versió oficial culpés de la pilotada als Mossos, quan sempre es tendeix al contrari, és a dir, minimitzar o ocultar els efectes de la brutalitat de les càrregues policials. Navegant una mica, vaig poder descobrir que hi havia hagut una segona versió (la de la pallissa al puticlub), que ràpidament sí que va patir el procediment informatiu a què m'acabo de referir: o bé es va minimitzar (de 'puticlub' es va passar a 'club', per exemple) o bé es va silenciar directament (i això va ser en la majoria dels casos). Passaven les hores i en la majoria de diaris (fins i tot els que s'havien adaptat al "procediment habitual") apareixien informacions que palesaven força contradiccions. Tot plegat feia pudor, molta pudor. Els ciutadans estàvem mal informats i es va arribar a l'extrem de querellar-se contra els periodistes que provaven d'il·luminar el cas des de d'altres angles. I avui el diari El País publica una entrevista amb el senyor Vilaró (llegiu-la pitjant aquí) que m'ha emprenyat encara una mica més, i ara ja sí que comencem a lliscar pel terreny de la mania personal. Alguns apunts al respecte: (a) Afirma que va tornar a la Plaça d'Espanya a la 1:40h, quan "els Mossos estaven carregant i la gent ho destrossava tot", i llavors va rebre l'impacte davant de l'hotel Plaza. Cosa que desmenteixen tant la versió dels Mossos (segons la qual els alderulls s'havien desplaçat cap al carrer Tarragona) com les fotografies d'alguns periodistes (vegeu-ne la notícia a Vilaweb). (b) El tio es defensa insultant i amb prepotència: davant de les informacions contra-oficials, remet al refrany de "cree el ladrón que todos son de su condición". És a dir, que si un periodista troba indicis de què podria haver estat apallissat en un burdell, és el periodista el que passa automàticament a ser un putero. Es veu que els periodistes, en fer la seva feina, són uns camaleons, perquè es van transformant en allò que investiguen. Els de l'Entre Línies, sense anar més lluny, i segons el senyor Vilaró, han estat estafadors, proxenetes, desfalcadors i unes quantes bèsties més. I per si no havia quedat clar, afegeix que "els que diuen que jo era a un prostíbul, igual ho pensen perquè ells i els seus amics en són clients habituals". Sí, senyor, amb l'elegància i decoro que correspon a tot un cap de la Guàrdia Urbana. Doncs miri, senyor Vilaró, jo no tinc clar què va passar aquella nit, però la versió oficial em fa sospitar i no veig massa descabellada l'opció de la pallissa al prostíbul. I ni jo ni els meus amics (com a mínim els més propers) hem anat mai de putes, gràcies. (c) Quan se li pregunta si ha pecat d'ingenu en voler ser tan discret (és a dir, en no dir res ni a l'intendent de la Guàrida Urbana ni als Mossos, cosa que sembla la més normal del món i pròpia del càrreg que detenta), diu que "potser he pecat d'excessiva lleialtat al sistema", cosa que em fa venir un tremolor a l'espinada i m'omple de curiositat per saber a què es refereix quan parlar de 'sistema' (el legal-ideal o el real-mafiós?) (d) Quan li pregunten si pensa que hi pot haver gent que li tingui ganes, respon que ni ho sap ni li interessa. Novament, doncs, em de recórrer a fonts d'informació alternatives (és a dir, susceptibles de patir una querella), com ara aquest article publicat a Kaosenlared en què es denuncien algunes complicitats de la Guàrdia Urbana amb estafadors, proxenetes i membres de la ultradreta. (e) Diu que la querella contra els periodistes és per a salvar l'honor de la Guàrdia Urbana, però li ha faltat afegir que és també per a embrutar l'honor dels Mossos, que passen a ser uns salvatges que no segueixen la normativa i disparen les boles apuntant al cos. Un honor, d'altra banda, que queda ja força retratat en l'article de Kaos que he citat al punt anterior, i del que reprodueixo un paràgraf: "En el cas del 2006, en què l'agent que tenia una xarxa de proxenetisme a Sant Andreu (també acusat de suborn, estafa i tràfic d'influències), l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va DEFENSAR L'HONRADESA del cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona després de fer-se públic el tercer cas d'agents presumptament implicats en coaccions a empresaris, que l'alcalde Hereu va qualificar aleshores d' "anècdotes" i "anomalies". [PS 00:15h]: Casos en què policies deshonren el Cos n'hi ha a cabassos. Sense anar gaire lluny, avui podem llegir que els Maulets de Mataró han volgut acomiadar-se de l'ex-cap de policia de la ciutat, que va ser pillat conduint borratxo, portant-li una panera plena d'alcohol. L'ajuntament de Mataró ha considerat que aquest cop l'honor podia ser restituït oferint-li una nova feina en una empresa municipal cobrant 67.000€. Ai, l'honor. Més aviat semblen mamonejos mafiosos... (f) I no té altra manera d'acabar l'entrevista que amb un toc d'humor negre. Textualment: "si hi ha una sentència condemnatòria (per les querelles), destinaré els diners a la fundació contra l'Alzheimer de Pasqual Maragall, per a què no s'oblidin els fets". Un catxondo prepotent, és la impressió que en començo a tenir. Un dels perfils clàssics de putero, d'altra banda. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada