Islàndia: La revolució silenciada
Aquesta és, breument, la història dels fets:
* A la fi de 2008, els efectes de la crisi en l’economia islandesa són devastadors. A l’octubre es nacionalitza Landsbanki, principal banc del país. El govern britànic congela tots els actius de la seva subsidiària IceSave, amb 300.000 clients britànics i 910 milions d’euros invertits per administracions locals i entitats públiques del Regne Unit. A Landsbanki li seguiran els altres dos bancs principals, el Kaupthing el Glitnir. Els seus principals clients estan en aquest país i a Holanda, clients als quals els seus estats han de reemborsar els seus estalvis amb 3.700 milions d’euros de diners públics. En aquells dies, el conjunt dels deutes bancaris d’Islàndia equival a diverses vegades el seu PIB. D’altra banda, la moneda es desploma i la borsa suspèn la seva activitat després d’un enfonsament del 76%. El país està en fallida.
* El govern sol·licita oficialment ajuda al Fons Monetari Internacional (FMI), que aprova un préstec de 2.100 milions de dòlars, completat per altres 2.500 milions d’alguns països nòrdics.
* Les protestes ciutadanes al davant del parlament de Reykjavik van en augment. El 23 de gener de 2009 es convoquen eleccions anticipades i tres dies després, les cassolades ja són multitudinàries i provoquen la dimissió del Primer Ministre, el conservador Geir H. Haarden, i de tot el seu govern en bloc. És el primer govern (i únic que jo sàpiga) que cau víctima de la crisi mundial.
* El 25 d’abril se celebren eleccions generals de les quals surt un govern de coalició format per l’Aliança Social-demòcrata i el Moviment d’Esquerra Verda, encapçalat per la nova Primera Ministra Jóhanna Sigurðardóttir.
* Al llarg del 2009 continua la pèssima situació econòmica del país i l’any tanca amb una caiguda del PIB del 7%.
* Mitjançant una llei àmpliament discutida en el parlament es proposa la devolució del deute a Gran Bretanya i Holanda mitjançant el pagament de 3.500 milions d’euros, suma que pagaran totes les famílies islandeses mensualment durant els pròxims 15 anys al 5,5% d’interès. La gent es torna a llençar al carrer i sol·licita sotmetre la llei a referèndum. Al gener de 2010 el President, Ólafur Ragnar Grímsson, es nega a ratificar-la i anuncia que hi haurà consulta popular.
* Al març se celebra el referèndum i el NO al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots. La revolució islandesa aconsegueix una nova victòria de forma pacífica.
* El FMI congela les ajudes econòmiques a Islàndia a l’espera que es resolgui la devolució del seu deute.
* A tot això, el govern ha iniciat una investigació per a dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius. La Interpol dicta una ordre internacional d’arrest contra l’expresident del Kaupthing, Sigurdur Einarsson.
* En aquest context de crisi, es tria una assemblea constituent el passat mes de novembre per a redactar una nova constitució que reculli les lliçons apreses de la crisi i que substitueixi a l’actual, una còpia de la constitució danesa. Per a això, es recorre directament al poble sobirà. Es trien 25 ciutadans sense filiació política dels 522 que s’han presentat a les candidatures, per a això només era necessari ésser major d’edat i tenir el suport de 30 persones. L’assemblea constitucional començarà el seu treball al febrer de 2011 i presentarà un projecte de carta magna a partir de les recomanacions consensuades en diferents assemblees que se celebraran per tot el país. Haurà de ser aprovada per l’actual Parlament i pel que es constitueixi després de les pròximes eleccions legislatives.
* I per a finalitzar, una altra mesura “revolucionària” del parlament islandès: la Iniciativa Islandesa Moderna per a Mitjans de comunicació (Icelandic Modern Media Initiative), un projecte de llei que pretén crear un marc jurídic destinat a la protecció de la llibertat d’informació i d’expressió. Es pretén fer del país un refugi segur per al periodisme d’investigació i la llibertat d’informació on es protegeixin fonts, periodistes i proveïdors d’Internet que allotgin informació periodística; l’infern per a EEUU i el paradís per a Wikileaks.
Doncs aquesta és la breu història de la Revolució Islandesa: dimissió de tot un govern en bloc, nacionalització de la banca, referèndum perquè el poble decideixi sobre les decisions econòmiques transcendentals, empresonament de responsables de la crisi, reescriptura de la constitució pels ciutadans i un projecte de blindatge de la llibertat d’informació i d’expressió.
Se’ns ha parlat d’això als mitjans de comunicació europeus? S’ha comentat a les repugnants tertúlies radiofòniques de politicastres de mig pèl i mercenaris de la desinformació? S’han vist imatges dels fets per la TV? Clar que no.
Ha de ser que als Estats Units d’Europa no els sembla suficientment important que un poble agafi les regnes de la seva sobirania i planti cara al «rodillo» neoliberal. O potser temen que se’ls caigui la cara de vergonya al quedar una vegada més en evidència que han convertit la democràcia en un sistema plutocràtic on res ha canviat amb la crisi, excepte l’inici d’un procés de socialització de les pèrdues amb retallades socials i precarització de les condicions laborals. És molt probable també que pensin que encara quedi vida intel·ligent entre les seves unitats de consum, que tant els agrada anomenar ciutadans, i temin un efecte contagi. Encara que el més segur és que aquesta calculada minusvaloració informativa, quan no silenci clamorós, es degui a totes aquestes causes juntes.
Alguns diran que Islàndia és una petita illa de tan sols 300.000 habitants, amb un entramat polític, econòmic i administratiu molt menys complex que el d’un gran país europeu, en el qual és més fàcil organitzar-se i portar a terme aquest tipus de canvis. No obstant això és un país que, encara que tenen gran independència energètica gràcies a les seves centrals geotèrmiques, compta amb molt pocs recursos naturals i té una economia vulnerable, les exportacions de la qual depenen en un 40% de la pesca. També hi ha els qui diran que han viscut per sobre de les seves possibilitats endeutant-se i especulant en el casino financer com el que més, i és cert. Igual que ho han fet la resta dels països guiats per un sistema financer liberalitzat fins a l’infinit pels mateixos governs irresponsables i suïcides que ara es posen les mans al cap. Jo simplement penso que el poble islandès és un poble culte, solidari, optimista i valent, que ha sabut rectificar posant-hi dos collons, plantant-li cara al sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món.
El país ja ha iniciat negociacions per a entrar dins la Unió Europea. Espero, pel seu bé i tal com estan posant-se les coses al continent amb la plaga de farsants que ens governen, que el poble islandès completi la seva revolució rebutjant l’adhesió. I tant de bo passés el contrari, que sigui Europa la que entrés a Islàndia, perquè aquesta si que seria la veritable Europa dels pobles.
* A la fi de 2008, els efectes de la crisi en l’economia islandesa són devastadors. A l’octubre es nacionalitza Landsbanki, principal banc del país. El govern britànic congela tots els actius de la seva subsidiària IceSave, amb 300.000 clients britànics i 910 milions d’euros invertits per administracions locals i entitats públiques del Regne Unit. A Landsbanki li seguiran els altres dos bancs principals, el Kaupthing el Glitnir. Els seus principals clients estan en aquest país i a Holanda, clients als quals els seus estats han de reemborsar els seus estalvis amb 3.700 milions d’euros de diners públics. En aquells dies, el conjunt dels deutes bancaris d’Islàndia equival a diverses vegades el seu PIB. D’altra banda, la moneda es desploma i la borsa suspèn la seva activitat després d’un enfonsament del 76%. El país està en fallida.
* El govern sol·licita oficialment ajuda al Fons Monetari Internacional (FMI), que aprova un préstec de 2.100 milions de dòlars, completat per altres 2.500 milions d’alguns països nòrdics.
* Les protestes ciutadanes al davant del parlament de Reykjavik van en augment. El 23 de gener de 2009 es convoquen eleccions anticipades i tres dies després, les cassolades ja són multitudinàries i provoquen la dimissió del Primer Ministre, el conservador Geir H. Haarden, i de tot el seu govern en bloc. És el primer govern (i únic que jo sàpiga) que cau víctima de la crisi mundial.
* El 25 d’abril se celebren eleccions generals de les quals surt un govern de coalició format per l’Aliança Social-demòcrata i el Moviment d’Esquerra Verda, encapçalat per la nova Primera Ministra Jóhanna Sigurðardóttir.
* Al llarg del 2009 continua la pèssima situació econòmica del país i l’any tanca amb una caiguda del PIB del 7%.
* Mitjançant una llei àmpliament discutida en el parlament es proposa la devolució del deute a Gran Bretanya i Holanda mitjançant el pagament de 3.500 milions d’euros, suma que pagaran totes les famílies islandeses mensualment durant els pròxims 15 anys al 5,5% d’interès. La gent es torna a llençar al carrer i sol·licita sotmetre la llei a referèndum. Al gener de 2010 el President, Ólafur Ragnar Grímsson, es nega a ratificar-la i anuncia que hi haurà consulta popular.
* Al març se celebra el referèndum i el NO al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots. La revolució islandesa aconsegueix una nova victòria de forma pacífica.
* El FMI congela les ajudes econòmiques a Islàndia a l’espera que es resolgui la devolució del seu deute.
* A tot això, el govern ha iniciat una investigació per a dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius. La Interpol dicta una ordre internacional d’arrest contra l’expresident del Kaupthing, Sigurdur Einarsson.
* En aquest context de crisi, es tria una assemblea constituent el passat mes de novembre per a redactar una nova constitució que reculli les lliçons apreses de la crisi i que substitueixi a l’actual, una còpia de la constitució danesa. Per a això, es recorre directament al poble sobirà. Es trien 25 ciutadans sense filiació política dels 522 que s’han presentat a les candidatures, per a això només era necessari ésser major d’edat i tenir el suport de 30 persones. L’assemblea constitucional començarà el seu treball al febrer de 2011 i presentarà un projecte de carta magna a partir de les recomanacions consensuades en diferents assemblees que se celebraran per tot el país. Haurà de ser aprovada per l’actual Parlament i pel que es constitueixi després de les pròximes eleccions legislatives.
* I per a finalitzar, una altra mesura “revolucionària” del parlament islandès: la Iniciativa Islandesa Moderna per a Mitjans de comunicació (Icelandic Modern Media Initiative), un projecte de llei que pretén crear un marc jurídic destinat a la protecció de la llibertat d’informació i d’expressió. Es pretén fer del país un refugi segur per al periodisme d’investigació i la llibertat d’informació on es protegeixin fonts, periodistes i proveïdors d’Internet que allotgin informació periodística; l’infern per a EEUU i el paradís per a Wikileaks.
Doncs aquesta és la breu història de la Revolució Islandesa: dimissió de tot un govern en bloc, nacionalització de la banca, referèndum perquè el poble decideixi sobre les decisions econòmiques transcendentals, empresonament de responsables de la crisi, reescriptura de la constitució pels ciutadans i un projecte de blindatge de la llibertat d’informació i d’expressió.
Se’ns ha parlat d’això als mitjans de comunicació europeus? S’ha comentat a les repugnants tertúlies radiofòniques de politicastres de mig pèl i mercenaris de la desinformació? S’han vist imatges dels fets per la TV? Clar que no.
Ha de ser que als Estats Units d’Europa no els sembla suficientment important que un poble agafi les regnes de la seva sobirania i planti cara al «rodillo» neoliberal. O potser temen que se’ls caigui la cara de vergonya al quedar una vegada més en evidència que han convertit la democràcia en un sistema plutocràtic on res ha canviat amb la crisi, excepte l’inici d’un procés de socialització de les pèrdues amb retallades socials i precarització de les condicions laborals. És molt probable també que pensin que encara quedi vida intel·ligent entre les seves unitats de consum, que tant els agrada anomenar ciutadans, i temin un efecte contagi. Encara que el més segur és que aquesta calculada minusvaloració informativa, quan no silenci clamorós, es degui a totes aquestes causes juntes.
Alguns diran que Islàndia és una petita illa de tan sols 300.000 habitants, amb un entramat polític, econòmic i administratiu molt menys complex que el d’un gran país europeu, en el qual és més fàcil organitzar-se i portar a terme aquest tipus de canvis. No obstant això és un país que, encara que tenen gran independència energètica gràcies a les seves centrals geotèrmiques, compta amb molt pocs recursos naturals i té una economia vulnerable, les exportacions de la qual depenen en un 40% de la pesca. També hi ha els qui diran que han viscut per sobre de les seves possibilitats endeutant-se i especulant en el casino financer com el que més, i és cert. Igual que ho han fet la resta dels països guiats per un sistema financer liberalitzat fins a l’infinit pels mateixos governs irresponsables i suïcides que ara es posen les mans al cap. Jo simplement penso que el poble islandès és un poble culte, solidari, optimista i valent, que ha sabut rectificar posant-hi dos collons, plantant-li cara al sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món.
El país ja ha iniciat negociacions per a entrar dins la Unió Europea. Espero, pel seu bé i tal com estan posant-se les coses al continent amb la plaga de farsants que ens governen, que el poble islandès completi la seva revolució rebutjant l’adhesió. I tant de bo passés el contrari, que sigui Europa la que entrés a Islàndia, perquè aquesta si que seria la veritable Europa dels pobles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada